La poesia de Joan Vinyoli és una poesia que es vol lírica seguint els orígens més ancestrals de la paraula, els que interpreten el cant com una cura, com una creació. Que la poesia deu les seves arrels a les necessitats més primogènites de l’ésser humà, les d’expressió i de representació, és una cosa que ja s’ha remarcat moltes vegades. És allò que l’antropologia ha explicat a propòsit del funcionament de la ment primitiva i la voluntat de crear un lligam màgic amb què dominar i explicar el món (que el penúltim llibre de Vinyoli es tituli precisament Domini màgic deu ser pura coincidència). Les virtuts que podríem destacar en aquest aspecte són moltes, però no són l’objecte de què voldria parlar-vos. Us voldria destacar una de les qualitats que trobo més magnífiques d’aquest poeta: no perd el temps.

Temps perdut, temps perdut, temps perdut.

Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,

és potser despullar-se per trobar el camí

de l’altra banda.

                               Gorgs.

El temps perdut és un tema, sí. Tanmateix, precisament la reelaboració a propòsit d’aquest temps –la reflexió al voltant de la seva utilitat– el converteix en quelcom sempre renovable i extremadament fèrtil dins de la poètica vinyoliana. El temps perdut no es perd, es retroba. El record, allò vist i sentit en el passat, es transforma en aquesta obra per crear un nou artifici: el poema. La veritable experiència no és la present, per a Vinyoli, sinó la que ja s’ha assimilat, s’ha interioritzat i s’ha (re)construït a través del llenguatge. Aquesta reconstrucció no és sinó una eina de recerca d’una cosa que molts busquem i que a la majoria ens costa de trobar: el sentit (de la vida i de tot plegat). I això és precisament el que ens proposa de fer Vinyoli en el poema anterior: aprofundir en la pròpia experiència, en el record d’allò passat (aquest “temps perdut” del primer vers, significativament repetit tres vegades, són les “mateixes paraules” repetides “per majors profunditats” del segon vers). Aquesta reflexió és l’única fórmula per trobar el camí cap a l’altra banda. Què hi ha a l’altra banda? No ho sabem: allò nou, que resta per descobrir. Per saber-ho hem de fer un salt (el salt que trobem en el quart vers cap al cinquè) cap als “gorgs”, les profunditats d’un mateix. La seva poètica és teòrica i pràctica a la vegada: exemplifica amb el propi poema allò que teoritza. L’estructura del poema, la seva disposició formal, està perfectament calculada per significar amb el contingut: una mostra més que, efectivament, Vinyoli no perd el temps.

La poesia de Vinyoli, doncs, és sempre un cant a la renovació d’un mateix. Una crida, i mai millor dit, a no perdre el temps. “Fem per començar noves formes de vida” és el vers que tanca Vent d’aram, el recull en el qual s’inclou el poema anterior. He dit a l’inici d’aquest escrit que no volia entretenir-me destacant les connexions d’aquesta poesia amb les de la lírica entesa com una forma ancestral de curació, però ja em perdonareu: si una poesia que t’insta a la constant renovació i introspecció d’un mateix no és una medicina, no sé pas què ho serà.