“Déu del cel, podria estar atrapat dins d’una closca de nou i creure’m el rei d’un espai infinit, si no fos perquè tinc malsons.” WILLIAM SHAKESPEARE, Hamlet

Aquesta és la cita de Shakespeare que Ian McEwan tria per obrir la seva darrera novel·la, Closca de nou. Hi ha una cosa que tots sabem de Hamlet, sabem que hi ha una qüestió: ser o no ser. Això deu ser especialment rellevant quan el narrador de la història és un nadó, i encara més adient quan te l’explica des de la seva ‘closca de nou’, el ventre de la seva mare. Fins aquí la comparació és prou evident. També ho és si comparem fils argumentals: la mare, adúltera, conspira amb l’amant (que ves per on és el germà del marit) per assassinar el seu home. El que és nou és la lúcida mirada del fill, d’un Hamlet d’encara no nou mesos, que ho sent –i ho comenta – tot. L’escenari no és pas la Dinamarca del segle XVI, però no ens és desconeguda: és l’huracanat segle XXI.

Quan em van recomanar aquest llibre, el primer que em van remarcar va ser que el nadó en qüestió tenia la seva pròpia definició d’ infern: una casa on no hi hauria llibres ni música, on acabaria de grasses saturades fins dalt, sense separar-se ni un moment de la pantalla del televisor. No cal dir que qualsevol persona amb una definició semblant d’infern em sembla, d’entrada, interessant. Però la lucidesa del nadó no acaba aquí, les seves reflexions s’estenen més enllà, fins a la pròpia consciència de l’existència, del ser:

“He sentit afirmar que fa temps es considerava que el dolor generava consciència (...) No tan sols un llum vermell d’avís –qui el pot veure? – sinó una fiblada, un dolor, un batec que fa mal. L’adversitat ens imposa consciència, i s’activa, ens mossega quan ens acostem massa al foc, quan estimem massa. Aquestes sensacions són el principi d’una invenció del jo. I si això funciona, és ben lògic que la merda ens faci fàstic, que tinguem por a la vora d’un penya-segat i davant de desconeguts, que recordem insults i favors, que ens agradin el sexe i el menjar. Déu va dir: Que hi hagi dolor. I es va fer la poesia. Amb el temps.”[1]

Només amb aquest fragment ja es veu clarament que el nostre narrador no és pas la veu d’un nen convencional. Aquest fragment em va meravellar, en llegir-lo, per la claredat amb què exposava els factors que ens donen forma: allò que s’exclama, allò que sent, allò que rebota o s’estavella en xocar amb un obstacle, allò som nosaltres; i ho sabem perquè ens sentim la pròpia veu i ens sentim la reacció en alguna cosa que reconeixem com a pròpia. Si tornem a la cita que obre aquest text i que obre també el llibre, sabrem, doncs, que un cop conegut el dolor, tenim malsons (i poesia!). No entrarem a mirar les diferències entre els malsons del Hamlet de Shakespeare i els nostres (potser n’hi hauria menys que no ens pensem), però coincidirem en què tenim por, i segurament una de les pors que tenim les compartim amb el nostre peculiar narrador:

“El que em fa més por no són els parcs temàtics de Paradiso i Inferno (...) Ni tan sols m’importa saber a quin dels dos aniré. El que em fa por és passar de llarg. No sé si és desig sa o pura avarícia, però jo abans que res vull la meva vida, el tall infinitesimal de temps finit que em pertoca i una possibilitat fiable de tenir consciència. Em mereixo un grapat de dècades per temptar la sort en un planeta lliure. (...) Vull ser-hi, en l’última pàgina, amb vuitanta-pocs anys, fràgil però vivaç, ballant la giga la nit del 31 de desembre de 2099.”

La sinceritat en la voluntat de “temptar la sort en un planeta lliure” també em va captivar. El malson del nostre protagonista és perdre aquesta valuosa oportunitat. He pensat molt, des de la lectura d’aquesta novel·la –i en concret d’aquests dos fragments –, en les meves definicions d’infern i en els meus malsons. He de confessar que no m’esperava veure-hi cap Piolín (Piulet) i que encara em costa de creure. Això sí, els malsons em priven del meu espai infinit i el dolor, sens dubte, genera consciència.

[1] Citem a partir de la traducció de Jordi Martín Lloret, publicada per Anagrama (2017)