A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                                   Maria-Mercè Marçal

Qui sóc i per què escric. Sóc algú –una dona– que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment no sóc només això, però l’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern (...) Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant , la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.[1]

No sé si a les escoles encara es diu allò que un s’ha de buscar un “model” a seguir. És a dir, algú els passos del qual puguem resseguir, algú que ens inspiri alguna cosa. Recordo molt bé la sensació de desemparança del moment en què m’ho van dir a mi, i la recordo perquè no vaig saber trobar cap nom a què acollir-me. Potser vaig escriure el primer que em va passar pel cap, per sortir del pas. Però la qüestió és que no sabia que existia una formula tan simplement reveladora com aquesta: “Soc algú –una dona– que escriu”. Pot semblar una cosa ben inofensiva i senzilla, d’aquelles que no hauria de fer falta que et digués ningú; suposo que –desgraciadament– no trenco les il·lusions a ningú si dic que no és així. Cal seguir reivindicant les nostres autores (perquè si els homes que escriuen són autors, les dones que escriuen són autores), reivindicar-les amb tota la seva potència, perquè massa sovint segueixen quedant encaixonades dins d’una imatge esgrogueïda i de paper arrugat que no els fa justícia.

El text citat que encapçala aquest escrit és l’article amb què Mercè Ibarz obre el recull de proses escrites per Maria-Mercè Marçal entre els anys 1985 i 1997, titulat Sota el signe del drac. Aquest volum aplega reflexions, conferències i intervencions diverses, però principalment al voltant de dones i literatura. Parlar del cànon literari i de què hi entra i què en surt és un jardí en el qual sembla que ens hi podríem perdre una bona estona, però tots acceptarem i ens posarem d’acord amb una relativa facilitat en què les “dones que escriuen” han de trucar més vegades a la porta que no pas “els homes que escriuen”; sobretot si van escriure fa cent anys. En un article al voltant de la figura de Marçal i de Montserrat Abelló, Caterina Riba[2] contraposa dues visions del cànon: la primera la del crític Harold Bloom, que defensa un progrés en la literatura a través de la lluita i la contraposició de “pares” i “fills” literaris; la segona, la formulada des d’una crítica feminista de la dècada dels setanta, que vol defensar que les escriptores s’afirmen a partir d’un diàleg constant amb les seves predecessores. Una de les coses que més m’agraden d’aquest volum que presento és que estableix aquest diàleg constant. Per exemple, un dels primers articles gira al voltant de Rosa Leveroni: Marçal explica el record que en té de la seva participació en una taula rodona sobre la cultura clandestina durant els primers anys del franquisme:

Ella [Leveroni], com sol ser habitual en aquests casos, era l’única dona a la mesa i el cert és que, no només per això, la seva intervenció va tenir unes característiques que la diferenciaven de la resta; el seu capteniment i les seves paraules van ser tan poc convencionals, tan vius –fins i tot interrompent la seva exposició per interrogar algú conegut de la sala o fer-hi comentaris–, que em va semblar evident allò que diu Maria Aurèlia Capmany : que, dels seus mestres “no s’havia deixat seduir pel to professional ni en la literatura ni el la vida”. La imatge que servo d’aquest dia –que, cal dir-ho, no va pas exercir la mateixa fascinació en molts altres assistents– em va esborrar per sempre aquella visió tòpica i estereotipada que fins aleshores m’havia arribat d’ella com d’una “bibliotecària-fadrina-que fa versos”.[3]

Exacte: no entrar en un cànon no significa només no ser publicada o reconeguda, sinó que quan siguis reconeguda ho siguis en qualitat de “bibliotecària-fadrina-que fa versos”. Leveroni, de fadrina que fa versos, res. La professionalització de l’escriptor és difícil, però sembla que la de l’escriptora, per ser reconeguda com a tal, encara ho és més. Caldria veure la presència d’autores ens els catàlegs de les editorials i dels premis actuals, però si mirem la crítica i l’estudi de les escriptores que ens han precedit, sembla que sempre hi ha una tendència a valorar biogràficament la seva obra. Massa cops ens trobarem afirmacions de l’estil “tal personatge masculí de tal conte és en realitat tal personatge real”, “tal conte es basa en aquesta experiència verídica”. En el cas de les escriptores sembla que la temptació d’escampar-ne xafarderies i lligar-les als textos és una temptació que a molts els costa evitar. Construir una crítica feminista i una crítica literària que valori l’aportació en l’elaboració de la veu femenina –si en volem dir així – és construir una crítica que sigui capaç de valorar les creacions poètiques i ficcionals, literàries, com allò que són: una realitat construïda que existeix en un text, no fora d’ell. Valorar literàriament, no biogràficament.

És significatiu que cadascuna de les tres poetes que he esmentat més amunt [Marçal ha parlat anteriorment en el text de Clementina Arderiu, Maria-Antònia Salvà i Rosa Leveroni] hagi hagut d’imposar-se a contra llei d’una imatge fòssil, distorsionada i limitadora, que ha reduït l’abast de la seva experiència literària i les dimensions de la seva personalitat humana, quan no ha caigut purament i simple en la caricatura[4]

He fet referència anteriorment a un article de Caterina Riba, “La creació d’una genealogia femenina mitjançant la traducció: Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló”. Hi vull insistir per remarcar la tasca d’aquestes autores no solament pel que fa a la creació pròpia sinó també a la traducció i al moviment cultural del seu moment; una col·laboració en la creació i vertebració d’una tradició. Abelló va traduir Sylvia Plath i Adrienne Rich; Marçal, Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. També Rosa Leveroni fou traductora de T.S. Eliot, a més de cofundadora de la revista clandestina Ariel (“encara que massa sovint s’oblidi”, es lamenta Marçal). Una tradició, un marc on situar-se, on agafar-se; de tan obvi no caldria dir-ho, però escriptores també han col·laborat en la seva formació i cal recordar els seus passos, perquè també són part dels nostres models.

Espero que a les escoles sí que es digui allò que per anar a algun lloc de bo primer has de saber d’on vens. Aquest recull de textos ajuda una mica en aquest propòsit: tenir presents aquests models i dialogar amb ells és fonamental saber cap a on tenim la possibilitat d’anar. Les nostres filles haurien de llegir Maria-Mercè Marçal, però també els nostres fills: la veu i l’autoria femenines –ser una dona i escriure– han de ser reivindicades fins que s’entenguin, igual que les masculines, com a universals.

[1] “Qui sóc i per què escric” dins de Marçal, Maria-Mercè, Sota el signe del drac. Poses 1985-1997. Edició i introducció a cura de Mercè Ibarz. Barcelona: Proa, 2004 (p. 21)

[2] Riba, Caterina (2015), “La creació d’una genealogia femenina mitjançant la traducció: Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló”. Quaderns. Revista de traducció, núm.22, p.205-215

[3] “Rosa Leveroni, en el llindar”, dins de dins de Marçal, Maria-Mercè, Sota el signe del drac. Poses 1985-1997. Edició i introducció a cura de Mercè Ibarz. Barcelona: Proa, 2004 (p. 54)

[4] Íbid.