Fa uns dies vaig acabar la lectura d’un llibre que no és pas una novetat, si bé el seu autor és ben present en el panorama cultural actual. Parlo d’Ànima, traduït al català per Anna Casassas i publicat per Edicions del Periscopi el 2014. El seu autor,  Wajdi Mouawad (Deir al-Qamar, Líban, 1968), ha estat també àmpliament reconegut per la seva obra teatral, la qual es va presentar a principis de l’any passat aplegada en un volum titulat La sang de les promeses, també publicada per Edicions del Periscopi i traduïda al català per Cristina Genebat i Raimon Molins. Dins d’aquest volum trobem Boscos, Cels, Litorals i Incendis; aquesta darrera una de les més aclamades pel públic. Ànima, però, es tracta d’una novel·la, d’una novel·la que no sé si sabré dir-vos de què tracta. Començaré per un petit fragment, un dels que més em va captivar:

L’humà és un passadís estret, l’has d’agafar, si vols tenir l’esperança de trobar-lo. Has d’avançar en la fosca, ensumar les olors de tots els animals morts, sentir els crits, els xerrics de dents i els plors. Has de caminar, has de ficar les potes en un llotim de sang i remuntar al llarg d’un fil d’or que el mateix humà hi va deixar, quan només era infància i cap teulada no li segellava el sostre. Animal entre els animals, encara no patia. L’humà és un passadís i tot humà plora el seu cel esvanit. Si ets gos ho saps i per això sents pels humans un afecte infinit. (p.133)

El punt de vista de la novel·la és sens dubte un dels mecanismes més interessants, però no el desfilarem ara; si heu llegit la novel·la potser el podríem definir com una perspectiva global o coral. Si no l’heu llegida, n’hi ha prou de saber, com ens diu la darrera frase, que en aquest moment és un gos qui ens dona aquesta descripció sobre l’ésser humà; és un animal parlant, doncs, d’un altre animal. No ens fixarem en qui parla, sinó en què diu, en les paraules. Em va sobtar la imatge emprada per aquesta reflexió: el passadís en què es converteix l’humà i el cel que enyora de la seva infantesa. Tendim a dibuixar-nos per la silueta que marca l’absència de les coses que hem perdut, coses que pertanyen a un “paradís d’infantesa”, sense sostre, que s’ha esvanit. Aquest intentent de “remuntar el fil d’or” cap a un paradís perdut (o bé el plany de no aconseguir-ho) és una constant en la literatura, i és que aquests plors que hem de sentir al començament d’aquest fragment no són pas gaire diferents dels plors del protagonista de Gallines de guinea, un conte de Mercè Rodoreda, on la innocència s’escola per la mateixa finestra que aquest cel esvanit.

No parlo ara de Rodoreda sense motiu: Mouawad, a la presentació de dues de les seves obres teatrals al Festival Grec a finals de l’any passat, va expressar la seva emoció en descobrir La plaça del Diamant i la capacitat de la nostra autora de traslladar grans continguts simbòlics en “petites històries”. La força d’aquesta càrrega en el llenguatge és potser allò que uneix aquests dos escriptors. Podria dir que llegint Ànima els sentits s’han barrejat d’una manera molt similar a la marea que em provocaren obres com El carrer de les camèlies o La meva Cristina i altres contes. No pas per la temàtica, sinó per la col·locació de les paraules, pel nom escollit i l’adjectiu que l’acompanya. Ambdós escriptors parlen sempre d’una recerca molt concreta, sigui quin sigui el tema de la seva obra:

La vergonya, no pots triar, l’has d’escanyar i beure’n la sang per trobar les paraules que et van robar. M’entens? (p.207)