El Club Excursionista Anoia corona dos 3.000

El Besiberri Sud (3.030 mts)

Fent base a Taüll, a les 5 del matí, el grup del Centre Excursionista Anoia (CEA) va sortir en direcció la presa de Cavallers. Des d’allà, calia remuntar tot el costat dret de l’embassament fins arribar a la seva banda nord, on els esperava el primer desnivell important: remuntar el Barranc de Malavesina fins a trobar l’estany amb el mateix nom.

Les primeres glaceres es van fer presents. Justament, la de l’estany, oferia cert perill al tenir una pendent molt pronunciada i desembocar a l’aigua de l’estany. Això va fer optar per voltejar la glacera i haver de recuperar la ruta en un altre punt. El grup va prendre una ruta més directe que els portaria just a sota de la línia dels Besiberris, bordejant la base fins trobar la canal que els faria grimpar fins al coll que separa als dos cims a guanyar.

El tram fins aquí va ser dur, havent de salvar vàries glaceres que encara perduren en molts indrets obacs on el sol no aguanta gaires hores i on, les nevades tardanes d’aquest hivern encara hi tenen presència. Un cop al coll, solament dos membres del grup, es disposaren a atacar el Besiberri Sud. La resta, preferí reservar totes les forces per fer-ho a l’altre cim. L’ascensió per la cresta tant a un cim com a l’altre, requerien cura i tècnica per superar-la, que, per sort, a cap dels components del CEA els hi mancava. El granit de la roca permetia adherir-se amb seguretat i permetia salvar els caients aeris amb més rapidesa.

Aconseguit el primer cim (Besiberri Sud, 3.030 mts), el grup es retroba i, acompanyats per un grup de bascos i un altre d’aragonesos, plegats, coronen el segon i objectiu principal.

El Comaloforno (3.033 mts)

Amb el seu petit i incòmode cim, al trobar-se tanta gent al seu damunt, el Comaloforno, no impedeix que el grup s’acomodi i pugui fer una mossegada per recuperar forces. El paisatge, permet una visió espectacular dels cims més importants de la zona. Per un costat, Aigüestortes amb la Punta Alta, el Comalesbianes, el Montardo, etc. Per un altre, el Mulleres, l’Aneto, la Maladeta, Vallibierna, el Turbó, etc. I més aprop, la Punta Celestin Passet i la línia de Besiberris amb el recent coronat ple de gent al seu cim.

Decidits a baixar per un altre via per estalviar-se passar bona part de les glaceres, el grup inicia el descens. Però, com si d’un castell humà es tractés, aquest no es considera èxit complet fins que és carregat i descarregat, així que, el cim carregat s’ha de descarregar i, de vegades, la baixada es torna molt més complicada i perillosa. I un 3000 comporta aquestes coses. Una tartera molt esmicolada fa que el grup rellenteixi el pas pel perill dels possibles despreniments de roques però, poc a poc s’arriba a l’Estany Gelat després d’haver salvat un desnivell en negatiu molt important.

El color verd blavós de l’aigua glaçada i el blanc de la glacera que arriba a la vora com si d’una platja de sorra blanca es tractés, fan d’aquell indret un lloc idíl•lic del qual no deixa al grup gaudir de l’estada si no d’una ràpida mirada mestre es passa de prop. Pedra i més pedra... i més pedra.

Amb l’embassament de Cavallers com a punt de referència, sembla que el final del camí estigui a prop però, això també ho té la muntanya. Quan sembla que ja falta poc, el camí es fa més llarg i sembla que no s’acabi mai.

El cansament es reflexava a la cara de cada un dels components del grup. Per fi, el camí arribà a endinsar-se en el bosc. A l’estona, el Pas de l’Os; un grup de pedres amuntegades que obliguen als caminants a introduir-se dins el forat que aquestes pedres formen, tot i que un parell dels nostres ho fa enfilant-se per un pas lateral, potser més complicat.

És en aquests precís moment, on els participants del CEA tenen clar els següents passos abans de la dutxa: agafar el cotxe i anar directament al Restaurant Mallador, situat sota mateix del campanar de l’església de Sant Climent de Taüll i prendre’s una cervesa ben freda,... i ben merescuda.

amasquefa.com