Quan l’esport no és un joc de nens

GEMMA CLARAMUNT RIBAS

Marta Cubí: Esforç, constància i sacrifici

Marta Cubí ha estat jugadora del FC Igualada, el FC Levante Las Planas, el FC Barcelona i el RDC Espanyol entre molts d’altres. Es podria dir que la Marta porta el futbol a la sang. La pilota l’acompanya des de ben petita. Allà on anava l’acompanyava una pilota. La pilota era bàsica per a tot, però no va ser fins als 13 anys que la jugadora igualadina va fer el gran pas i es va federar en aquest esport, coincidint amb el fet que l’any 1998 es va crear el primer equip femení al FC Igualada.

És necessari recalcar que la Marta ha tingut un paper important dins el futbol; el futbol, l’esport més practicat al món i amb més repercussió social que existeix. Però, ha tingut la Marta i juntament amb ella el miler de jugadores de futbol, el reconeixement que li pertoca?

La Marta ens ha explicat la seva experiència com a jugadora davant les desigualtats de gènere dins d’un esport tan summament famós. Tot i la mancança d’infravaloració per part d’altres jugadors, la Marta sap que si hagués sigut un noi la seva vida hagués estat diferent.

“Un cop pares a pensar amb calma quina és la situació t’adones de diferents aspectes que ens diferencien en el futbol femení. La diferència salarial és la més rellevant. La majoria de dones que juguen a futbol tenen altres feines, perquè no es pot viure del futbol. Per què un noi de 1a catalana cobra molt més que una jugadora que està a segona espanyola?” explica la Marta.

La cultura que envolta el futbol és el condicionant perquè la desigualtat esportiva es generi constantment. El futbol ha estat sempre un esport dominat pel sexe masculí i el fet que la dona estigui entrant amb força dins d’aquest esport ha provocat que allò que es coneixia fins a dia d’avui es vegi alterat, provocant que es desvaloritzi la feina de jugadores, entrenadores i àrbitres. Segons la Marta “És molt difícil deslliurar-se de l’estereotip que marca que l’home és el que va al bar a veure el futbol mentre la dona es queda a casa. Tothom es creu capaç per parlar de futbol. En aquest món tothom sap de futbol, menys les dones. Una dona no pot saber sobre aquest esport, perquè és un esport d’homes. M’he trobat a vegades que pares de jugadors m’han dit: tu entrenaràs el meu fill? Si ets una dona. “

El sexe condiciona l’esport i la seva divulgació. La quantitat de referents de quan la Marta era petita és pràcticament nul·la. Coneixia els jugadors famosos que formaven part del futbol masculí, però pel que fa a les dones no va ser fins que va entrar al RC Español que va començar a tenir referents femenins dins l’esport com és el cas d’Itziar Marinez o Raquel Cabezón.

“He tingut la sort de jugar contra les meves referents i vaig aprofitar aquest fet per impregnar-me tant de la seva actitud com la manera de jugar” assenyala l’exfutbolista igualadina.

Encara que mica en mica la societat canviï i es doni més visibilitat a la dona, tant en l’esport com en altres sectors de la societat, encara queda molta feina a fer. La Marta ens va explicar el que pensava i creu que el principi del canvi radica que la gent consumeixi més esport femení i, per tant, convida a tothom a anar a veure alguna competició, sigui de l’esport que sigui, i es nodreixi de l’esport femení, que pot aportar moltes coses diferents del tipus d’esport que la societat està acostumada a veure.

Alba Trullols: “Tornar-te a aixecar”

L’Alba Trullols, presidenta de l’Anoia Rugbi Club, es va endinsar en el món del rugbi fa 5 anys. Amant dels esports d’equip i la cooperació va conèixer el rugbi de la mà de l’actual secretària del club, Mireia Grau.

“Amb la Mireia i dues noies més anàvem cada dissabte al matí a entrenar al Xipreret. Entre totes vam començar a buscar més noies i vam acabar formant un equip” recorda l’Alba.

El respecte i la cohesió d’equip són dos elements molt importants dins la vida de l’Alba, elements que ha trobat dins d’aquest esport.

“Mai m’he sentit inferior respecte als nois, exceptuant les diferències físiques contra les quals no es pot lluitar. El rugbi és un esport minoritari i tant ens donem suport tots entre tots com ens fem servir d’exemple mutu” ens explica la jugadora de rugbi.

Quan l’Alba es va incorporar al món del rugbi no tenia com a objectiu aconseguir una meta esportiva professional. La seva màxima aspiració era passar-ho bé i forjar un sentiment de grup, de família, d’equip. La persistència, el treball dur i la constància han estat els ingredients essencials perquè l’Alba arribés a jugar a la selecció catalana de rugbi.

“Tornar-te aixecar. Per a mi no és només un lema del rugbi, és un lema de vida. Sempre que caus t’has de tornar a aixecar, amb força, en un partit, en un entrenament o la vida en si” remarca l’Alba.

El rugbi és un esport majoritàriament practicat per homes. És difícil trobar jugadores, entrenadores o àrbitres que faci més de 20 anys que estiguin en el món del rugbi, però la presència femenina és cada cop més notòria en aquest esport. De fet, la catalana Coral Vila, entrenadora del GEiEG ha estat escollida aquest estiu per l’afició com a millor entrenadora de la Lliga Kopparberg i, per exemple, a nivell estatal cal destacar que la selecció femenina està molt més reconeguda que la masculina.

Per a l’Alba “les meves referents sempre han estat entrenadores i companyes d’equip. He tingut la sort de jugar contra noies a les quals admiro, de les quals he après moltíssim i gràcies a les quals he millorat el meu sistema de joc.”

Tot i que les barreres entre homes i dones avancen lentament i en el món del rugbi com en molts altres esports la presència femenina té més força, encara queda un llarg camí i molta feina al davant. La divulgació esportiva a través dels mitjans de comunicació són un clar exemple de la gran desigualtat entre sexes com molt bé explica la nostra entrevistada, que creu que una reestructuració en el tractament dels esports en els mitjans és el primer pas perquè les coses comencin a canviar.

Finalment, l’Alba explica que “quan escolto la secció esportiva per la ràdio o la televisió canvio de canal. Crec que, perquè les coses comencin a canviar, s’ha de començar pels mitjans de comunicació, ja que són un referent social molt potent. Quan es parla d’esports femenins sempre s’afegeix la muletilla femení darrere. Personalment, com a presidenta del club estem intentant canviar aquesta concepció, quan em parlen de l’alguna categoria sempre demano que s’especifiqui si es parla del femení o el masculí, perquè per a mi poden estar parlant dels dos sexes.”

Mireia Conde: Autosuperació constant

Mireia Conde, una de les millors pilots del món del trial, s’ha dedicat durant disset anys al món del motor. Podríem dir que la passió i l’amor per aquest món és una característica genètica, ja que els seus pares es dedicaven a fer rallis arreu.

El món del motor està dominat per un poderós sentiment competitiu, característica que explica els grans triomfs de la pilot montbuienca.

La pilot montbuienca reconeix que “els meus companys mai m’han fet sentir inferior. El sentiment competitiu i el “pique” entre nosaltres era el que em donava forces per autosuperar-me”.

Les diferències existents  entre sexes han estat un altre ingredient per crear el sentiment d’autosuperació que caracteritza la Mireia. La pilot ha destacat que a partir de la categoria júnior, es comencen a notar diferències significatives entre els pilots i les pilots. El cos canvia i és molt més fàcil aconseguir massa muscular i, conseqüentment, guanyar domini sobre el control de la moto, per als nois que per a les noies.

Per a la Mireia, “a mesura que et vas fent gran les proves per nois i noies de la mateixa categoria no tenen la mateixa dificultat. La diferència física entre sexes està més present i comences a veure que alguns nois passen per sobre teu. Els nois arrisquen més, en canvi les noies som més racionals, tenim una estratègia diferent.”

Si ja és difícil conèixer esportistes que destaquin en esports mixtos, com és el cas de la natació o l’atletisme, o esports en els quals s’estigui començant a visibilitzar el paper de la dona, com és el cas del futbol, encara ho és més en esports del motor, àmbit clarament dominat pel sexe masculí.

La Mireia ha hagut de sentir molts cops que no seria capaç del que es proposava, però gràcies al suport de la seva família, equip, i les ganes d’aconseguir el que es proposava, ha aconseguit debutar més d’un cop en un mundial.

“Quan em deien que no podia em donaven un motiu per rebatre’ls i demostrar que estaven equivocats. A més a més la mare sempre ha estat un referent, no em deixava abandonar. Em deia que ho agafés amb força” assenyala la Mireia.

Per últim, la pilot ha volgut destacar que dins del trial caldria visibilitzar tant les dones com els homes com els nens i nenes que practiquen aquest esport. Ja de per si el trial és un esport bastant desconegut i a l’hora de buscar subvencionament es fa bastant difícil, ja que no és un esport molt reconegut.

La federació està involucrada que es faci més ressò, sobretot a nivell de xarxes socials, el gran referent d’avui dia.

Per exemple, ha creat la Comisión Femenina de Motociclismo, però la Mireia creu que una de les millors formes de publicitar el trial és a través dels mitjans de comunicació.

“Si publiciten els GP’s de velocitat abans que tinguin lloc també ho haurien de fer amb trial o el motocròs, si més no de manera que generi curiositat a aquell que ho vegi”, reclama la pilot anoienca”.