L’Al-Pi-nisme Club Esportiu estrena l’hivern del Pirineu acostant-se a la Pica d’Estats

Cota 1800, onze de la nit, i lluna plena brillant al firmament, era l’escenari sota el qual iniciàvem la marxa. Aviat vam superar el refugi, i també aviat la lluna va ser coberta pels núvols, i petites espurnes començaven a caure sobre nosaltres: nevava.

Sota la nevada cada cop més intensa, i amb un fred força viu, vam anar guanyant altura per contemplar així la progressiva transformació del paisatge, alhora que per sorpresa nostra toparem amb un petit gatet perdut al mig del camí. Devia voler pujar a la pica també, doncs apa, el vam recollir i amunt!

Finalment assolirem l’estany d’Estats, 2500 m, on plantàrem les tendes sobre el feble mantell de neu que s’estenia sota els nostres peus, menjàrem quatre ganyips i ens refugiarem dins el caliu dels sacs tot esperant l’anunciada millora del temps per l’endemà.

Però de millora res, el picar de la neu sobre la tenda va acompanyar-nos tota la nit, i en llevar-nos el gruix havia augmentat de forma considerable. No feia doncs un dia radiant, però com que la visibilitat era prou bona i estàvem a recer del vent, ben abrigats començarem a pujar en direcció al Port de Sotllo (2900m). Tal i com era d’esperar, el gruix de neu augmentava alhora que guanyàvem altura, ja hi havia més d’un pam. Arribats al port i exposats al vesant nord, la plàcida nevada deixà lloc a un fort temporal de vent, fred i torb, ambient de rigorós hivern que no ens deixava alternativa. Seguir endavant hagués estat una temeritat, amb el temps no cal jugar-hi, i cal pensar que les muntanyes sempre estaran al mateix lloc, esperant-nos. Per tant, fotografia de rigor i mitja volta.

Avall que fa baixada, a desfer el llarg camí que quedava fins al refugi, que assolíem al migdia, on després de lliurar el gat perdut als propietaris, vam poder comentar la jugada mentre un bon plat de pasta i arròs 'made in Al-Pi-nisme' ens feia recuperar l’energia perduda. Xerrant i rient els plats es van anar buidant, satisfets d’haver pogut contemplar el canvi de vestit de les nostres estimades muntanyes, tot i no haver pogut arribat al cim.

I arribats en aquest punt, el relat s’acaba, tal i com va fer-ho l’excursió. Només donar les gràcies a tots els protagonistes per fer-la possible, i permetre un cop més, seguir acumulant vivències i experiències amb l’Al-Pi-nisme Club Esportiu. Si teniu algun dubte no dubteu en consultar-lo a l’Alpini Pujamuntanyes a través del Facebook, o consultar la web.

Al-Pi-nisme Club Esportiu