El 29 d'agost de 1952 a la Maverick Concert Hall, una sala de música de cambra a l'aire lliure situada en un camí de terra boscós a Woodstock, Nova York, el pianista David Tudor es va asseure al piano, va obrir sis pàgines de partitures en blanc i va tancar la tapa del teclat. Després va engegar a un cronòmetre i es va posar les mans a la falda. Després de 30 segons de silenci, Tudor va obrir la tapa i va tancar de nou i va tornar a no fer res. Va començar a ploure i el soroll de les gotes anava omplint l'atmosfera. Després de dos minuts i 23 segons, Tudor va tornar a obrir i tancar la tapa. El públic va començar a marxar. Els seus passos van ressonar pel passadís. Després d'un minut i 40 segons, Tudor va obrir la tapa del piano per última vegada, es va posar de peu i va saludar. Els que quedaven encara entre el públic van aplaudir educadament.

La peça que acabava d'interpretar es titulava 4'33 ", degut a què la durada dels tres moviments silenciosos de la peça duraven quatre minuts i 33 segons, i estava escrita per John Cage. Tot i que semblava una broma, aquesta obra va redefinir la música del segle XX. La peça pot ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments, i a la partitura, amb una única paraula, «Tacet», s'indica a l'intèrpret que ha de guardar silenci i no tocar el seu instrument durant quatre minuts i trenta-tres segons. Amb el pas dels anys, 4′33″ ha esdevingut l'obra més famosa i controvertida de John Cage i s'ha convertit en font d'inspiració per a músics tan dispars com Frank Zappa, Brian Eno, Sonic Youth o bandes de noise rock.

John Cage (1912-1992) fou un compositor estatunidenc. Pioner de la música aleatòria, la música electrònica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals -com la creació del piano preparat- a vegades deixava que l'atzar triés les seves composicions. Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra i va tenir un paper important en el desenvolupament de la dansa moderna. Malgrat la controvèrsia de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. Se'l considera un dels creadors dels "happenings" entès com un esdeveniment artístic, sovint amb vindicacions sociopolítiques, presentat com una obra d'art. La proposta original del “happening” artístic té com temptativa el produir una obra d'art que no es focalitza en objectes sinó en l'esdeveniment i la participació dels espectadors, perquè deixin de ser subjectes passius i, amb la seva activitat, arribin a un alliberament a través de l'expressió emotiva i la representació col·lectiva.

Cage estava obsessionat amb el silenci fins al punt que n'escrigué un assaig "Silenci" en el que desenvolupa la teoria de que el so deixa de ser mer objecte de manipulació per part de compositors i intèrprets. Aquest punt és fonamental per entendre la composició de "4:33" pel fet que Cage no pretén que escoltem el silenci per 4 minuts 33 segons, sinó, que escoltem el soroll del món, el soroll de la vida, per aquest llarg de temps. «Durant el primer moviment, es sentia el vent que bufava a l'exterior; durant el segon, les gotes de pluja van començar a repicar sobre la teulada. I durant el tercer, les mateixes persones van emetre tot tipus de sons interessants, mentre parlaven o s'encaminaven cap a la sortida», va explicar el propi Cage sobre la seva experiència com a oient al Maverick Concert Hall, aquell 29 d'agost de 1952. El que pretén és que escoltem els sons que la vida ens lliura en aquest determinat lloc en aquest determinat temps. Un "happening" on vida i art es fonen i els públic en participa de forma activa.