Des de que va aparèixer en l'àlbum “A night at the Opera” [EMI Parlophone, 1975], les novetats que la banda britànica Queen va incloure en la seva cançó estrella “Bohemian Rhapsody” van revolucionar el món de la música pop-rock, van aportar innovacions tècniques en el procés de gravació i en el format dels videoclips i els va catapultar a dalt de tot de l'elit musical de tots els temps.

Musicalment parlant, una de les novetats més radicals que va incloure l'obra composta per Freddie Mercury (1946, Zanzíbar - 1991, Londres) va ser l'estructura narrativa de monòleg interior dins un malson. Una estructura lluny de les habituals d'estrofa-tornada de la música pop i molt més pròxima a les estructures formals acadèmiques, la rapsòdia. Tot i que hi ha dubtes al respecte, es considera que la cançó està dedicada a Bohèmia, una regió de l'est d'Europa on es va celebrar el pacte entre Faust (el protagonista de “Bohemian Rhapsody”) i Belzebú (una encarnació demoníaca).

El nom de rapsòdia ve de l'antiguitat, on significava un fragment de les poesies èpiques que recitaven els rapsodes. A nivell musical, segons el musicòleg Joaquim Zamacois, “La rapsòdia té una estructura formada per una combinació de temes i aires de caràcter divers, sense relació entre sí, enllaçats lliurement sense més norma que la de presentar-los, disposar-los i desenvolupar-los de la manera que es cregui més adequada per què la composició resulti variada, brillant i d'efecte”. Tot i que existeixen alguns exemples incipients del s. XVIII, no és fins al XIX que en ple post-romanticisme el compositor hongarès Franz Liszt consagra la rapsòdia dins el repertori, sobretot, instrumental. Per tant, “Bohemian Rhapsody” segueix l'estructura formal de rapsòdia dividida en sis parts diferenciades que també es poden emmotllar dins altres models formals o estructures acadèmiques: Coral, elegia, impromptu nº1, capritx polifònic, impromptu nº2 i coda.

L'obra de Queen comença amb un coral “a capella”. Originàriament, un coral és una composició musical religiosa, destinada a ésser cantada per un cor. En l'actualitat, aquest terme també inclou les harmonitzacions de caràcter homofònic d'aquests himnes i/o d'altres peces que no siguin de caràcter religiós. El segueix una elegia, amb el famós motiu arpegiat del piano. Una elegia és una composició d'estructura lliure de caràcter planyívol, en aquest cas per haver mort a un home. A continuació apareix el primer impromptu instrumental. Un Impromptu és una peça d'estructura senzilla de caràcter transitori i de suposada improvisació per part del compositor. Aquest Impromptu condueix cap a la secció central, un capritx a moltes veus diferents escrites de forma polifònica. El capritx també és una composició d'estructura lliure, de caràcter ràpid i intens on se solen incloure passatges virtuosos. En aquest cas, apareixen les referències d'Scaramouche, el fandango, Galileo Galilei, Fígaro i la Bàsmala com a faccions rivals que lluiten en una espècie de guerra o judici per l'ànima del narrador. Al final també apareix la referència a Belzebú en les veus polifòniques, per donar pas al segon Impromptu instrumental i a la última secció, la coda del final de l'obra.