Que la influència que "Papa" Jo Jones en el jazz és de dimensions descomunals és, segurament, una afirmació que ningú posa en dubte. Sense voler entrar en la polèmica que "Whiplash" va generar entorn la indústria cinematogràfica i el món musical i educatiu, la pel·lícula es basa en una anècdota sobre el genial saxofonista de jazz Charlie Parker segons la qual, en un dels seus primers concerts, el bateria "Papa" Jo Jones li va tirar un plat pel cap perquè no estava seguint bé el ritme. L' anècdota no va anar ben bé així, sinó que, tal i com s'explica en la biografia del saxofonista "Kansas City Lightning”, firmada per Stanley Crouch, el bateria advertia al saxofonista donant uns cops a unes campanes i, com que no el sentia, finalment va tirar un plat a terra sense cap ànim d'atacar a ningú. La llegenda urbana diu que aquest instant va ser el punt d'inflexió a partir del qual Charlie Parker va començar el seu camí per esdevenir una de les figures més importants del jazz del s. XX.

Tot i que no deixa de ser una llegenda urbana alterada, si que és veritat que a "Papa" Jo Jones se li poden atribuir moltíssims mèrits revolucionaris en el món del jazz. La seva influència en el món del jazz i en l'estil de tocar la bateria és immensa. Tal i com diu el periodista de jazz Bruce H. Klaube: “Si Max Roach y Kenny Clarke son considerats els pares dels bateries moderns, llavors Jo Jones ha de ser el padrí”. Es diu d'ell que va ser el primer a alliberar al bombo de la funció de marcar el beat, com també el primer a utilitzar el platet com a principal accessori per mantenir el temps -de forma que el ritme va passar de ser marcat amb els peus a ser marcat amb les mans -i a adoptar un estil més melòdic i més musical amb la bateria que els seus predecessors. Ell mateix ho va definir una vegada amb aquesta frase: "Quan es tracta d'instruments de percussió, no dones cops a la bateria, toques la bateria". De fet, alguns diuen que Jones va inventar la bateria moderna, quan va aixecar un parell de pedal de platerets utilitzat pels primers bateries, des de sota del genoll a l'altura de la cintura, i els va col·locar al costat de la caixa, perquè pogués marcar accents al pols de la música:  el “hi-hat”.

Jonathan David Samuel "Jo" Jones (1911-1985) va ser pioner en la percussió en el jazz i membre de la secció rítmica  de la Count Basie Orchestra des de 1934 fins a 1948. Era conegut com a "Papa" Jo Jones per distingir-lo del bateria més jove Philly Joe Jones. “Sideman” prolífic, Jo Jones va gravar pocs discs com a líder, però en un d'ells va gravar un solo memorable sobre l’estàndard "Caravan" de Duke Ellington en el que utilitza, escombretes, diversos tipus de baquetes, masses i fins i tot les pròpies mans per tal d'explorar els diferents registres sonors de la bateria. De fet, la llegenda també diu que en un dels discs que va gravar amb el Jo Jones Trio, va interpretar alguns temes només amb les mans perquè el dia en què va anar a l'estudi es va deixar les baquetes a casa.