Beethoven tenia 38 anys quan el 1809, a Hamburg, va néixer Felix Mendelssohn-Bartholdy (1809-1847), una de les personalitats de major influència en la vida musical de l'Europa de la primera meitat del segle XIX. Igual que Mozart, va ser un infant prodigi i va morir prematur als 38 anys. Va nàixer, va créixer i es va educar al si d'una societat amb poderosa influència intel·lectual. D'avantpassats jueus per línia paterna i materna i de família de prominents banquers també era nét del filòsof Moses Mendelssohn, cosa que, a diferència de la majoria dels seus col·legues compositors romàntics, com Beethoven o Brahms,  li va suposar un vida acomodada i sense preocupacions.

Una de les seves obres més conegudes és el famós “Concert per a violí en Mi menor op. 64”. És l'última gran obra orquestral del compositor alemany i és un dels concerts per a violí més populars i més interpretats de tots els temps.  Després del seu nomenament el 1835 com a director principal de l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, Mendelssohn va nomenar al seu amic de la infantesa Ferdinand David com a concertino de l'orquestra. Els orígens de l'obra són justament fruit d'aquesta col·laboració professional. En una carta, Mendelssohn va escriure a David: "M'agradaria escriure un concert per a violí per a tu l'hivern següent. En tinc un en mi menor rondant pel cap, però el començament no em deixa en pau". Tot i així, el concert va tardar sis anys a completar-se. 

Més enllà del reconeixement per part del públic, l'obra també es caracteritza per un seguit de innovacions tècniques. Primerament, en el primer moviment, Mendelssohn es distancia de la forma típica del concert clàssic fent entrar el solista gairebé des del principi. Encara que el primer moviment està majoritàriament escrit en forma sonata com era habitual des del classicisme, Mendelssohn inverteix el concepte de concert clàssic on se solia començar amb una introducció orquestral seguits d'una versió de gairebé el mateix material junt amb el solista. La segona innovació, es troba en la cadència, en ser escrita com a part íntegra del concert, i en localitzar-se abans de la reexposició. Anteriorment a aquest concert, era habitual que la cadència fos improvisada pel solista i solia fer-se al final del moviment, després de la reexposició i just abans de la coda final.

Com a tercera novetat destaca que aquest concert per a violí sobresurt respecte a anteriors concerts per la connexió entre els moviments, ja que no hi ha pausa entre el primer i segon moviment, amb una nota del fagot mantinguda entre els dos. I el passatge que fa de pont entre els dos últims moviments comença just després del final del moviment lent. L'enllaç va ser dissenyat per eliminar els aplaudiments entre moviments. Això suposaria una sorpresa per a l'audiència de Mendelssohn, que a diferència del que es fa actualment, solia aplaudir entre moviments. Una altra novetat són els llargs períodes en què el solista realitza un mer acompanyament per a l'orquestra, com per exemple en els arpegis rebotats al principi de la reexposició del primer temps. I finalment, i possiblement la novetat que va influir més en l’esdevenir de la història de la música concertant, és que va ser el primer concert escrit amb la col·laboració d'un violinista professional assessorant sobre les capacitats idiomàtiques i tècniques de l' instrument en la partitura de la part solista.

No obstant, la importància d'aquest concert en la història de la música està a la mateixa altura que la seva admiració per part dels intèrprets i el públic. I és per aquest motiu que tots els grans violinistes l'han interpretat i enregistrat, com és el cas de la violinista holandesa Janis Jansen amb la BBC Symphony Orchestra. L'any 1906 el cèlebre violinista Joseph Joachim va dir el següent: "Els alemanys tenen quatre concerts per a violí. El més gran, més intransigent és el de Beethoven. El de Brahms competeix amb ell en serietat. El més ric i seductor va ser escrit per Max Bruch. Però el més profund, la joia del cor, és el de Mendelssohn". Joachim, que va ser deixeble de Ferdinand David i protegit de Mendelssohn va interpretar en públic el concert amb tan sols dotze anys. També Bruch i Brahms li van dedicar els seus concerts per a violí i fins i tot Brahms li va permetre escriure la seva pròpia cadència, cosa no habitual després de que Mendelssohn instaurés la cadència escrita.