En paraules de Michael Kennedy en la biografia d'Edward Elgar, el concert per a violoncel del compositor anglès és "de totes les seves obres majors, la més senzilla i la menys grandiloqüent, sembla pertànyer a una altra època". De fet, el Concert de violoncel d’Edward Elgar en mi menor, op. 85 és considerat el seu darrer treball notable. La va composar després de la Primera Guerra Mundial, quan la seva música ja havia passat de moda. En contrast amb el líric i apassionat concert de violí  que va ser escrit deu anys abans i va gaudir de molta popularitat entre el públic, el concert per a violoncel és molt més contemplatiu i elegíac. L'estrena es va programar l'any 1919 durant la temporada regular de la London Symphony Orchestra i va ser una daltabaix monumental. L'obra no va assolir popularitat fins als anys seixanta quan Jacqueline du Pré la va enregistrar i va convertir el concert de violoncel d'Elgar en un autèntic best-seller. Els seu enregistrament amb la London Symphony Orchestra sota la batuta de Daniel Barenboim i la història personal que hi havia darrera es va immortalitzar al cinema a la pel·lícula "Hilay and Jackie".

Després del Concert per a violoncel, Elgar no va finalitzar cap més obra de gran magnitud i sols se li coneixen arranjaments d’obres de Bach, Handel o Chopin i obres molt menors. Alguns diuen que la creativitat del compositor anglès va cessar després de la mort de la seva dona, però també és cert que durant la dècada de 1920 la música d'Elgar ja no estava de moda, tot i que els seus admiradors van continuar interpretant les seves obres sempre que era possible. Edward Elgar va morir el 23 de febrer de 1934 als setanta-sis anys i va ser enterrat al costat de la seva dona a l'església catòlica romana de St. Wulstan a Little Malvern.

És destacable observar que Elgar no va ser l'únic compositor que va passar de moda i va deixar d'escriure grans obres al final de la seva vida. Jean Sibelius va escriure la seva última gran obra -el poema simfònic Tapiola- l'any 1926, la última obra del seu catàleg data del 1929 però va morir a la seva casa de la riba del llac Tuusulanjärvi l'any 1957. O bé el compositor francès Paul Dukas, que va escriure La Péri (la seva última gran obra en forma de ballet) l'any 1912 i, a part d'alguna obra menor per a piano, no va compondre cap més gran obra fins la seva mort a París el 1935.

Tot i que el silenci d'aquests compositors dóna molt poques pistes del motius de la seva -pràcticament- nul.la producció al final de la seva vida i que sobrevola la sospita de motius ètics enfront les guerres i genocidis que van trasbalsar Europa i el món a la primera meitat del s. XX, en aquests exemples és pot atribuir a la incapacitat d'adaptar-se als temps canviants i a la sensació de que la música definitivament havia canviat (opinió extreta de "Modern Music: A concise history" de Paul Griffiths). Durant els primers vint anys del segle XX, els límits de la música s'havien expandit definitivament amb el trencament de la tonalitat per part de Schönberg (Suite für Klavier, Op. 25) i el del ritme per part d'Stravinsky (Le Sacre du printemps) mentre la tradició romàntica germànica s'estava acabant amb Richard Strauss.

Per altra banda, el neoclassicisme musical es desenvolupava a Europa en el període entreguerres com a contraposició als llenguatges d'avantguarda. De caràcter profundament antiromàntic, es caracteritzava pel retorn a les formes musicals clàssiques a partir d'una nova utilització de la pràctica tonal independitzada de les funcions tradicionals. Durant la dècada dels vint va ocupar un lloc de privilegi en l'avantguarda musical europea però en pocs anys va ser víctima del desdeny dels nous sanedrins musicals (que repartien carnets del què era bona música i del què no) i de l'aguait sagnant dels feixistes. És segurament en aquest context, que compositors com Edward Elgar, Paul Dukas i Jean Sibelius, -que salvant distàncies es podrien encabir a "grosso modo" en el neoclassicisme- mancats d'idees innovadores en el llenguatge i vilipendiats per mantenir-se en la tradició, es van aïllar de les noves idees del món musical talment com ermitans en l'oració a la seva cova.