L’any 2002, i després de la seva brillant experiència amb el film “Calle 54”, Fernando Trueba produeix el disc “Làgrimas Negras” en el que uneix  la veu rascada d’un dels cantaors més importants del flamenc actual, Diego el Cigala, amb el llegendari pianista i figura cabdal de l’època daurada de la música cubana Bebo Valdés. La trobada entre dos músics d’estils tan distants, separats per els quilòmetres d’un oceà, però apropats per posseir el coneixement d’un llenguatge comú tan universal com la música, es veu culminada en un disc en el que Cigala canta boleros i tangos i Valdés acompanya amb el piano coples o clàssics ja consagrats del flamenc.

El mateix cineasta explica en el seu particular “diari de sessions” de la gravació que documenta el disc com la trobada entre els dos músics va ser un autèntic amor a primera vista musical entre un pianista de 84 anys i un cantaor 50 anys més jove que ell. El poeta asturià Ángel Gonzalez defineix en el pròleg del disc la trobada com “Una extraordinària amalgama en la que la cançó antillana sona a cante flamenc, i al revés”.

El disc va resultar tot un èxit, tan de ventes com de reconeixements per part de crítica, premis i públic, que omplia auditoris i es posava a aplaudir dret a l’acabar el concert. En èpoques com les d’ara en que les grans propostes comercials aclaparen premis i aparadors de botigues i ens venen productes de qualitat més que discutible gràcies a grans campanyes publicitàries i mediàtiques, és d’elogiar la presència de treballs com aquest, on músics de la talla de Valdés i el Cigala ofereixen un producte proper al gran públic, que també se’l mereix, i recuperen les grans cançons de la música universal, com el bolero “Corazón loco” de l’incombustible Antonio Machín, en una revisió simple, sense sofisticacions, però amb el segell inconfusible de les coses ben fetes.