Segons explica el crític musical Alex Ross al seu llibre "The Rest is noise", durant el curs d'estiu de Darmstadt de 1967, que reunia a compositors contemporanis com György Ligeti, es va escoltar el disc "Sgt. Pepper's Lonnely Hearts Club Band" que acavaba de publicar la banda anglesa "The Beatles". Els Cursos d'Estiu de Darmstadt van ser fundats el 1946 i van ser tan influents en el món de la composició contemporània que han donat lloc a l'anomenada Escola de Darmstadt. No és d'estranyar que compositors de l'avantguarda musical com Ligeti, Stockhausen, Varèse o Xenakis (per citar-ne alguns) s'interessessin per el treball del quartet de Liverpool, ja que alguns dels sons del disc guardaven una sorprenent semblança amb els seus experiments més recents.

De fet, el grup havia tingut el seu primer contacte amb el so de Darmstadt durant el març de l'any 1966 mentre treballaven en el disc “Revolver”. Paul McCartney havia conegut "Gesang der Jünglinge" de Stockhausen, amb la seva estratificació electrònica de les veus i "Kontakte" amb la innovadora repetició del patrons a base de construir bucles o loops amb la cinta magnetofònica que també havien utilitzat Edagr Varèse i Pierre Henry. A petició de McCartney, els enginyers dels estudis Abbey Road van introduir efectes similars a la cançó "Tomorrow Never knows". Stockhausen també va ser un dels pioners de la música electrònica i l'us de sintetitzadors, molt abans que el quartet de Liverpool utilitzés el Mellotron pel single de 1967 "Strawberry Fields forever". De fet, la influència de Stockhausen va arribar al punt que van posar el seu rostre a la portada de Sgt. Pepper's, entre d'altres molts retrats de personatges inconformistes i herois contraculturals, i que un cop dissolt el quartet, John Lennon el telefonava sovint per discutir sobre la nova música.

La cançó "A day in the life" de l'àlbum "Sgt. Pepper's Lonnely Hearts Club Band" [Parlophone, 1967], que està considerada per la revista "Rolling Stone" com la millor cançó de "The Beatles", inclou dos moments d'execució ad libitum, el segon dels quals dóna pas a un acord sorprenentment estrany de Mi major tocat per tres pianos i un harmònium. Als músics de l'orquestra se'ls havia donat una partitura en la que sols s'indicava quina nota haurien d'estar tocant en qualsevol dels compassos. Tal i com Stockhausen havia fet en l'obra "Aus den sieben Tagen” on els músics improvisaven les notes que tocaven d'acord amb les seves indicacions aproximades, o com havia fet Iannis Xenakis a l'obra “Metastasis”, on una orquestra de corda comença a l'uníson evolucionant fins a un clúster també segons unes indicacions sense partitura. En aquest cas va ser Paul McCartney qui tingué la idea, interrompent la Royal Philarmonic Orchestra durant una sessió de gravació i posant-se a dirigir un esborrany d'orquestració escrit amb notació indeterminada a l'estil de Morton Feldman, que havia fet el productor George Martin, aixecant la mà des d'una posició baixa a una de més alta de forma premeditada.