La ciutat de Coventry ha tingut al llarg de la seva història tres catedrals. La primera va ser la de Santa Maria, un priorat, de la qual únicament subsisteixen actualment algunes ruïnes. La segona va ser la de Sant Miquel, una església anglicana que va rebre la denominació de catedral. Avui en dia d'aquesta catedral únicament hi ha l'estructura exterior, ja que va resultar afectada pels bombardejos de la Luftwaffe (la força aèria alemanya) durant la Segona Guerra Mundial. La tercera és la nova catedral de Sant Miquel construïda després de la destrucció de l'anterior a partir d'un projecte arquitectònica de Basil Spence and Arup.

Va ser en motiu de la consagració d'aquesta nova catedral de Coventry que l'any 1962 se li va encarregar al compositor anglès Benjamin Britten (1913-1976) una obra musical d'envergadura que reafirmés la reconciliació de les nacions anteriorment en guerra, ja que aquesta nova edificació reemplaçava la catedral destruïda pels bombardeigs del 1940. Les credencials pacifistes de Benjamin Britten i la seva facilitat per les estructures musicals grandioses el convertien en el compositor ideal per a aquesta tasca. I no va defraudar ningú, ja que va escriure un rèquiem antològic dedicat a les víctimes de la segona guerra mundial per a solistes, dues orquestres (de cambra i simfònica), dos cors (mixt i de veus blanques) i orgue, que a més a més es van distribuir en diferents llocs de la catedral.

Com a text va utilitzar la poesia de temàtica de guerra de Wilfred Owen, juntament amb fragments del text de la missa de rèquiem en llatí. En l'estrena va voler reunir solistes dels tres principals països de l'Europa occidental que havien combatut (Alemanya, Rússia i Regne Unit) per demostrar esperit d’unitat, amb els quals delimità un primer pla en què dos soldats (un tenor i un baríton) reflecteixen les desastroses realitats del combat en el segle XX acompanyats per una orquestra de cambra. A una certa distància -real, no només musical- l'angelical soprano ofereix mots de consol recolzades per les invocacions d'un cor de veus blanques i un orgue. Per l'estrena s'havia pensat que els intèrprets fossin Galina Vixnévskaia (Rússia), Peter Pears (Regne Unit) i Dietrich Fischer-Dieskau (Alemanya). L'URSS tenia les fronteres tancades i no va permetre a la Vixnévskaia que viatgés a Coventry, per la qual cosa va ser substituïda per la soprano Heather Harper, que amb només 10 dies va haver d'aprendre's la seva part de l'obra.

El "Dies irae" és possiblement el fragment més complex de l'obra. Els instruments de metall interpreten una fanfara que anuncia el Dia del Judici Final, el cor canta d'una manera entretallada i rítmica (sovint en compàs 7/4). Els dos motius s'alternen i se superposen. "Tuba mirum" portarà a l'entrada de l'orquestra de cambra que acompanya al solista, en aquest cas Brynn Terfel. Aquesta alternança de "Dies irae" i de textos poètics acompanyats per l'orquestra de cambra es pot escoltar en la versió que es va gravar al Royal Albert Hall l'any 1993 sota la batuta de Mstislav Rostropovich continuarà tot al llarg d'aquesta part dividida en deu seccions, que són els resultat dels dos poemes més les intervencions de l'orquestra.