Alan Moore va reunir en la saga de còmics de “La lliga dels homes extraordinaris” als millors herois de l'imperi britànic de l'era victoriana (Allan Quatermain, el capità Nemo, el Dr. Jekyll (i el seu alter ego, Mr. Hyde) i L'home invisible). L'any 1992, i després de que un canvi de normativa ho permetés, Chuck Daly va reunir per a la selecció americana a la possiblement millor generació de jugadors de bàsquet de la història (Michael Jordan, Scottie Pippen, John Stockton, Karl Malone, Magic Johnson, Larry Bird, Patrick Ewing, Chris Mullin, David Robinson i Charles Barkley) per aconseguir el preuat or olímpic a Barcelona'92.

L'any 1969, i talment com els guionistes o entrenadors de bàsquet, Christopher Nupen va reunir al Queen Elizabeth Hall de Londres a Itzhak Perlman (violí), Pinchas Zukerman (viola), Jacqueline du Pré (cello), Daniel Barenboim (piano) i Zubin Mehta (contrabaix) per realitzar la gravació del quintet per a piano i cordes de Franz Schubert en La Major D.667 “La Truita” (Forellenquintett). Tot i que molt joves, ja llavors eren considerats com alguns dels millors intèrprets del segle XX,

Franz Schubert (1797– 1828) va escriure l'obra amb només 22 anys, però no va ser fins al 1829, un any després de la seva mort, que l'obra es publicà. El nom de l'obra és degut a què el seu quart moviment és un tema amb variacions sobre un lied escrit anteriorment pel mateix Schubert anomenat “Die Forelle” (La truita). El Tema amb variacions és un model formal molt habitual en l'època de Schubert que es basava en presentar un tema relativament curt i, a continuació, repetir-lo successivament introduint modificacions (o variacions) en cada una de les repeticions. A diferència de l'estil compositiu de Beethoven, que introduïa modificacions importants tan a l'acompanyament com a la pròpia melodia, el model formal del tema amb variacions utilitzat per Schubert no modifica, amb excepcions molt puntuals, la melodia original sinó que només es dedica a introduir modificacions en l'acompanyament i en el caràcter d'aquesta.

Un altre de les característiques de l'obra és que, a diferència de la majoria de treballs de Schubert en la música de cambra, el Quintet de “La truita” és una obra escrita per plaer i diversió sense gran coherència estructural i formal. Una obra que també els intèrprets l'entenen així, i per això es troba sovint programada en sales de concerts o bé serveix d'excusa per reunir a diversos intèrprets disposats a passar una bona estona davant una partitura. I potser amb aquest pensament, Christopher Nupen va creure que per reunir en una mateixa sala a 5 músics extraordinaris no hi havia millor opció que el quintet que Schubert escrigué l'any 1819.