Quan el 23 de maig de 1973, l'empresari català Víctor Jou obria per primera vegada la persiana de la sala Zeleste, poc podia imaginar la importància i la repercussió que tindria aquell gest en el futur, ja que s'obrien també les portes d'un dels fenòmens musicals més sorprenents i espontanis de la cultura catalana: el rock laietà. Un estil musical sorgit a Barcelona (en locals propers a la Via Laietana) inspirat en el folk, que fusionava el jazz-rock de moda amb l'essència mediterrània i que introduïa la llengua catalana en el rock, molt abans de la fi de la dictadura del General Franco i també molt abans del sobrevalorat rock català dels noranta.

En la Barcelona dels 70, entre roquers amb aspiracions mediàtiques i cantautors compromesos, hi havia també els que defugien la nova cançó polititzada i el rock més espanyolitzat, i que volien seguir les passes agosarades del Bob Dylan més elèctric: Jaume Sisa, Pau Riba o músics com Joan Albert Amargós i Jordi Batiste, per citar-ne alguns. Practicaven, cadascun amb les seves particularitats, un rock progressiu gairebé sempre instrumental, seguint aquesta fusió amb sons mediterranis i que va veure el seu punt àlgid en el festival Canet Rock del finals dels 70.

Un dels grups de culte del rock laietà va ser el duet Ia-Batiste, format per Jordi Batiste (Barcelona 1978) i Ia Clua (Barcelona 1951-2011). A cavall de la música progressiva i l'ona laietana, basaven la seva força en el poder de les veus –a Ia Clua se'l va comparar amb Sting– i en la capacitat compositiva. Van publicar només dos treballs excepcionals: “Un gran dia” [1972] i “Chichonera's Cat” [1975] en els que barrejaven melodies pures i gestos surrealistes i que estan considerats dos dels millors discos de la música catalana. Aquest darrer inclou la cèlebre i memorable adaptació del poema de Josep Carner "El gessamí i la rosa", musicada per Ia Clua que, tot i que potser massa oblidada per les generacions actuals, és una de les grans cançons catalanes de tots els temps. Reivindicada des de sempre per molts músics – que n'han fet diverses versions: Serrat, Sanpedro o Max Sunyer - però mancada d'un reconeixement del públic en general.

El cantautor del Poble-Sec Joan Manuel Serrat en va fer aquesta revisió en el disc “Banda Sonora d'un temps i d'un país” [Ariola 1996], un disc on va homenatjar a tots aquells que van cantar en català durant el franquisme. En aquesta versió canvia el so folk i íntim característic de la cançó original de les guitarres de Clua i Batiste per a una versió que ens recorda més el seu mediterrani.