Einstein va trencar totes les regles de l’òpera. Einstein, com popularment es coneix a la primera òpera de Philip Glass “Einstein on the Beach” (Einstein a la platja), consta de quatre actes interconnectats sense trama i cinc hores de durada sense interrupcions durant la qual el públic és convidat a entrar i sortir en llibertat durant l’actuació. Els actes estan separats per petits intermezzos musicals anomenats “Knee play” que també serveixen per canviar l’escenari.

L'òpera evita la narrativa tradicional a favor d'un enfocament formalista basat en espais estructurats traçats pel productor i director teatral Robert Wilson en una sèrie de guions gràfics. Philip Glass va relatar el procés de col·laboració amb Wilson posant "el quadern d'esbossos de Wilson al piano i componia cada secció com un retrat del dibuix que tenia davant”. El text de l’òpera consisteix en nombres, síl·labes i alguns poemes críptics de Christopher Knowles, un home jove, amb alteracions neurològiques amb el qual Wilson havia treballat com a instructor de nens amb trastorns en les escoles públiques de Nova York.  La seva interpretació requereix una formació molt petita composta de quatre narradors (dues veus femenines, una masculina i una d’infantil masculina), un cor mixt de 16 persones amb una part de soprano solista excepcional i una part petita de tenor solista; tres instrumentistes de vent, un violí sol i dos sintetitzadors electrònics.

Tot i que el propi Philip Glass (Baltimore, 1937) menysprea el terme, se’l classifica sovint com a compositor minimalista ja que gran part de la seva obra de maduresa es basa en la repetició ampliada de breus fragments melòdics i elegants que es teixeixen dins i fora d'un tapís sonor. La seva música sovint es compara amb la observació d’una pintura moderna: al principi sembla estàtica però es va transformant lentament i sense estridències a mesura que un es concentra. Per aconseguir això, des de mitjans de la dècada de 1960, Glass basa gran part de la seva música en dues tècniques: el procés additiu (que implica l'expansió de petits mòduls musicals afegint-hi notes i viceversa) i les estructures cícliques (que implica la repetició simultània de dos o més patrons rítmics diferents, que, depenent de la longitud del patró, arriba un punt en que s’ajunten de nou en el punts de partida). Un exemple d’estructura cíclica es troba en l’intermezzo “Knee Play 3” de l’òpera, que es basa en la superposició i repetició de diferents motius rítmics d’una interpretació de l’any 2012 al “The green space” de Nova York.

“Einstein on the Beach” va portar fama i notorietat al compositor. Va ser composta entre els anys 1975-1976 i estrenada al Teatre Municipal d’Avinyó, Provença, el 25 de juliol de 1976. Va ser presentada a tot Europa en l'estiu de 1976 i va arribar al Metropolitan Opera de Nova York l’any 1976 esgotant les entrades.  L’òpera forma part de la “Portrait Trilogy” juntament amb les òperes Satyagraha (1979), i Akhnaten (1983). Aquests tres òperes van ser descrits per Glass com retrats de persones la visió personal de les quals va transformar el pensament del seu temps a través de la força de les idees més que per la força militar.