Amb l'arribada al poder dels bolxevics el 1917 els compositors, que s'havien convertit en la classe privilegiada a la societat soviètica, perdien tota la llibertat artística degut a la implantació del realisme socialista, que cercava posar totes les arts al servei de la dictadura del proletariat. El Realisme Socialista va ser el tipus d'art oficialment aprovat a la Unió Soviètica durant gairebé seixanta anys on la música no podia ser publicada ni interpretada sense autorització oficial. Molts compositors fugiren del país. Un dels primers fou Igor Stravinsky, que marxava de Rússia el 1914. Serguei Prokófiev (Ucraïna, 1891 - Moscou,1953), que era ideològicament menys oposat als bolxevics, va ser dels darrers en fer el salt a Occident. El 1918 començà un viatge molt llarg per l'estranger que el dugué entre altres llocs a Estats Units d'Amèrica, on després d'una de les seves actuacions a Nova York, va conèixer la seva futura muller, la soprano d'origen català Lina Llubera, nom artístic de Carolina Codina.

No va ser fins al 1935 que Prokófiev retornà a la Unió Soviètica, després de quasi dues dècades de la seva vida a l'oest dels Estats Units i França. Tot i que feia temps que havia passat l'època de la revolució cultural, amb Stalin instal·lat al poder des de feia uns anys, els treballs del compositor ucrainès es percebien com a massa burgesos i alguns soviètics s'atrevien a etiquetar-lo d'enemic de la cultura soviètica. Per a les autoritats de la música soviètiques, el retorn de Prokófiev presentava un dilema interessant. Per una banda era un líder inqüestionable dels nous moviments musicals que podia donar legitimitat al seu règim. D'altra banda, el modernisme de Prokófiev es veia com a estranger i podia promoure malestar. És per aquest motiu que Prokófiev va decidir adaptar-se i escriure les seves obres dins els cànons de la "música russa" amb gèneres de tant rica tradició nacional com el ballet de "Romeu i Julieta" o, per a evitar complicacions, en la música per infants. És per aquest motiu que les seves obres s'allunyen dels llenguatges d'avantguarda dissonants i atonals d'Stravinsky per abraçar un estil neoclàssic tonal basat en grans melodies líriques d’inspiració russa.

Després de rebre un encàrrec del Centre de Teatre Infantil de Moscou d'escriure una simfonia musical per a nens amb la intenció de cultivar gustos musicals en els primers anys de l'escola, escriu una de les seves obres més famoses "Pere i el Llop" en només quinze dies. La seva idea era fer arribar als nens la música simfònica sense que s'avorrissin i va utilitzar un conte amb diferents personatges. El narrador explica una història protagonitzada per Pere que captura un llop, mentre que l'orquestra il·lustra cada personatge del conte amb un leitmotiv a càrrec sempre del mateix instrument: l'ànec sempre interpretat per l'oboè, l'ocell per la flauta, el gat pel clarinet, l'avi pel fagot, el llop per tres trompes, els caçadors per la trompeta i la percussió i, finalment, Pere amb la famosa melodia interpretada per tots els instruments de corda.

La música de Prokofiev s'ha enregistrat infinitat de vegades, el conte s'ha traduït a moltíssims idiomes i fins i tot Walt Disney en va fer una versió animada. Existeixen versions amb narradors tan coneguts com Sting, David Bowie, Jacqueline Du Pre o Jordi Sanchez en català. L'any 2017 i durant la tercera temporada de la sèrie "Fargo" del Canal FX Networks, la música de “Pere i el Llop” apareix mentre la veu de Billy Bob Thornton narra la introducció del conte, quan es presenten els personatges relacionant-los amb els protagonistes del conte: Emmit és l’ocell, Ray és l’ànec, Nikki és el gat, Varga és el llop, Yuria és l’explosió de l’escopeta del caçador, Sy és l’avi i Gloria, per descomptat, Pere. En aquest cas però, d'una història més crua, encapçalada pels actors Ewan McGregor i Carrie Coon que començarà després del "Are you sitting comfortably? Then I shall begin".