Fa uns anys, Alejandro Sanz va respondre afirmativament a la pregunta de si li agradava la música de Johan Sebastian Bach amb un matís, “però prefereixo Sergei Rachmaninov, és més flamenc”. Amb termes similars s'expressa Chano Domínguez en el llibret del disc “Piano Ibérico” [EMI Spain, 2010] quan proclama Isaac Albéniz, Manuel de Falla, Enric Granados i Frederic Mompou com els primers pianistes flamencs; per saber recollir l'ànima de la música popular i imprimir-hi tot el coneixement que disposaven.

Tot i que l'etiqueta de “flamenc” a compositors com Rachmaninov o Mompou sobta, i fins i tot hi hauria qui hi discreparia frontalment, la lectura entre línies que s'hauria de fer d'aquestes comparacions rau en el fet que tan els compositors enumerats com el gènere flamenc utilitzen la música popular i el folklore de la terra que els ha vist néixer (en aquest cas Rússia, Catalunya o Espanya) i que el “duende” del flamenc, que Frederico García-Lorca defineix amb paraules de Goethe com el “poder misteriós que tots senten però que cap filòsof explica”, també es pot associar a la passió i sentiments que descriu la música post-romàntica de dits compositors.

I és amb aquest prolegomen que el pianista Chano Domínguez (Cádiz 1960), un dels artistes fonamentals de l'actual escena ibèrica, presenta el seu últim treball on recull la essència de l'obra d'Albèniz, Mompou, Granados i Falla per fer unes recreacions molt personals. Un punt de vista que, sobretot, barreja el jazz i el flamenc i que més enllà de possibles etiquetes, ens descobreix de nou el seu estil lliure i fresc que tan el caracteritza. En aquesta ocasió el pianista gadità s'acompanya de Blas Córdoba “El Kejío” (veu i palmes), Tomás Moreno “Tomasito” (taconeo i palmes) i Israel Suárez “Piraña” (percussió).

Tot i que possiblement l'aproximació més innovadora és a la figura de Frederic Mompou (Barcelona 1893-1987), on a partir de l'estil minimalista del compositor català transforma l'obra original per a piano “Música Callada“ en uns tangos, per a Chano Domínguez l'aproximació a Isaac Albéniz (Camprodón 1860 – Cambo-les-Bains 1909) era una tasca pendent fins que Carlos Saura li proposà de recórrer a la seva música per a la pel·lícula “Iberia” (2005). En recreà “El puerto”, un zapateado del compositor català inclosa en el “Quadern 1 d'Ibèria” inspirat en el port de Cádiz, ciutat natal del primer, on hi va poder imprimir tot el coneixement que disposava.