Encara que a la banda britànica Radiohead se'ls etiqueti com a rock alternatiu, com a música experimental o dins l'ampli ventall de la música electrònica, l'etiqueta que ja ningú els hi pot treure és la de ser considerats com un dels grups més avantguardistes i prestigiosos dels darrers temps. Van néixer dins l'època del grunge quan bandes tan prominents com Nirvana i Pearl Jam dominaven les ràdios i les principals llistes d'èxits i la majoria dels crítics els van considerar com un grup “one-hit wonders” que havien triomfat amb un únic èxit i arrel d'aprofitar el camí obert que havien creat els altres. Però la publicació del seu tercer àlbum d'estudi “OK Computer” [EMI, 1997] els va proporcionar gran fama mundial i ser considerat com un dels millor àlbums dels anys 90 i, el posterior gir musical cap a la música electrònica experimental i als llenguatges d'avantguarda, els va situar com una de les bandes de culte mes importants d'inicis del s. XXI.

Les sessions de gravació que Thom Yorke (cantant, guitarra rítmica, piano), Jonny Greenwood (guitarra principal, teclats), Ed O'Brien (guitarra, veus addicionals), Colin Greenwood (baix, sintetitzadors) i Phil Selway (bateria, percussió) van realitzar a finals dels anys 90 van cristal·litzar en els dos àlbums que van marcar el seu punt d'inflexió estilístic “Kid A” [EMI, 2000] i “Amnesiac” [EMI, 2001]. Partint de la base estilística d'”OK Computer”, aquest nous treballs mostraven un estil més minimalista amb menys parts de guitarra i una instrumentació més diversificada amb ones Martenot, beats electrònics programats, orquestra de corda i instruments jazzístics. I amb unes influències molt més marcades, desde la música glitch, el tecno ambient, també el jazz de Miles Davis, Charles Mingus i Alice Coltrane o compositors de la talla de Krzysztof Penderecki i Olivier Messiaen. Motiu de discussions, elogis i crítiques tan en els cercles de música independent, com els mitjans mediàtics o pels seus propis seguidors, a mesura que va anar passant el temps, se'l va considerar com els seus millor treballs.

La cançó Pyramid Song és per alguns la descripció d'un suïcidi, per a d'altres l'apocalipsi, per a molts una metàfora de l'infern de Dante Alighieri i per al cantant de Radiohead, Tom Yorke, a vegades com “una cançó sobre el futur” i altres com “una cançó sobre les vides passades”. Aquesta referència a l'eternitat lliga profundament la cançó a una de les obres cabdals de la música del segle XX el “Quartet per la fi dels temps” de l'admirat Olivier Messiaen. Els acords inicials al piano amb l'efecte mirall del ritme no retrogradable tan utilitzat per Messiaen al llarg de tota la seva obra i els glissandos d'harmònics d'una secció de cordes escrits per Jonny Greenwood (que en directe ho fa passant un arquet per la guitarra al més pur estil Jimmy Page) ens recorden la “Liturgie de cristal”, el primer moviment del Quartet de Messiaen.