Som 8.000 anys abans de Crist. Queden enrere els temps on l’home era caçador-recol·lector i uns nous costums comencen a estendre's per tot el món. Tot? No, tot no! Perquè les 2 princeses barbudes tornen amb un nou disc després de 4 anys explicant-nos tots els secrets de les orenetes per Catalunya, el País Basc, Espanya, Alemanya, Dinamarca i França. Aquest cop es posen dins la pell dels primers humans per explicar-nos la seva vida i costums des d’una petita comunitat que es resisteix al progrés del neolític i defensa la bona vida del paleolític. Tot des d’una mirada divertida i humorística però suficientment documentada per a que també serveixi d’aprenentatge a l’estil dels llibres “Neolític for dummies”. Un disc justament anomenat “La bona vida” que, com tota la seva discografia, és apte per a tota la família amb cançons pop tocades amb instruments petits i de joguina.

Si bé en l’anterior disc “Sempre de vacances” ja havien començat a trobar una maduresa artística encomiable, un equilibri entre lletres humorístiques i melodies de les que es recorden fàcilment i havien marcat el camí d’on de la seva proposta, és en aquest disc on es demostra la culminació d’un projecte cuinat a foc lent després de 8 anys de trajectòria. En “La bona vida” continuen amb cançons memorables i lletres divertides sense paternalismes però amb un llenguatge prou cuidat per a que pugui ser escoltat per tothom de 0 a 99 anys. Un estil on se senten molt còmodes. En un moment on la discussió sobre el català a les escoles és tema del dia, un disc com aquest és més necessari que mai. Un disc català amb una riquesa lèxica difícil de trobar al mercat hauria de ser de capçalera per qualsevol família catalana. Ja era hora que algú trenqués la regla no-escrita que rimes de l’estil de “rebaixa” amb “faixa” o “matoll” amb “corcoll” és patrimoni de la Trinca i s’atrevís a contraatacar de nou amb aquest humor tan nostrat.

Tot i que estilísticament segueix la línia traçada en l’anterior disc, el resultat final de “La bona vida” millora l’anterior des del punt de vista merament musical. Continuen amb cançons pròpies de diversos estils que ja havien cultivat com la cúmbia, però ara s’atreveixen amb gèneres provinents la música negra -els cors d’“il·luminats” és un dels millors detalls del disc- i amb “riffs” instrumentals amb tocs funk com a “Belles arts”. Una de les altres millores substancials del nou disc és la compacitat i “groove” de la base rítmica del grup així com les frases elaborades provinents d’una mera guitarra elèctrica de joguina com a “La roba” que farà que en directe també sigui una delícia escoltar-los. Ara que a Catalunya hi ha una eclosió de grups enfocats al públic familiar, i que n’hi ha per triar i remenar, potser les “2 princeses barbudes” no són els que estan penjats a l’aparador de la botiga que es veuen a simple vista, però a vegades val la pena fer una passa més per anar al mostrador. Perquè allà hi són ells, com un delicat producte d’artesania, cuinat a foc lent i amb tots els detalls cuidats al mil·límetre perquè de forma entretinguda aprengueu la vida i miracles dels primers cromanyons.