Vista des de lluny, la característica més cridanera de la geografia de la ciutat d'Scarborough (a Yorkshire, Anglaterra) és el promontori rocós que alberga les ruïnes del castell del s. XI. Tot i que ara és una petita ciutat tranquil·la de la costa anglesa, a l'edat mitjana era un important punt de trobada entre comerciants i artistes de tot el país. Especialment durant el mercat que es feia a partir del 15 d'agost i que era un dels principals punts de referència comercial de tota Anglaterra. Si avui dia encara és un important punt turístic, bona part és deguda a la fama d'aquest mercat, que va quedar immortalitzada per la posterioritat en la balada medieval "Scarborough Fair" .

Escrita a l'edat mitjana per un autor avui en dia desconegut en el mode de l'escala dòrica (molt típica de la música anglesa d'aquells temps), va fer-se popular entre els trobadors que la cantaven de ciutat en ciutat fins avui en dia, en que podem trobar versions tan diferents com les dels gallecs Luarna Lubre, Sergio y  Estíbaliz, Mago de Oz o, la més coneguda, de Simon & Garfunkel que va aparèixer l'any 1968 a la banda sonora de "El graduat". La lletra narra la història, de forma subtil i poètica, d'un home que és ignorat per la dona a la que estima. Segons els principis de l'amor cortès de l'època, una de les temàtiques més importants de la literatura trobadoresca i suposadament practicat pels cavallers i per la noblesa, quan s'estimava a una dama, se l'adorava en la distància d'una forma molt pura, però no s'esperava en absolut ser correspost. En aquest cas, el text convida al oient, donat el cas que vagi a la fira de Scarborough, a demanar-li a la seva antiga estimada, que si vol que ell torni a creure en el seu amor faci coses del tot impossibles com: fer-li una camisa de lli sense costures, aconseguir un terreny entre la platja i l'aigua, llaurar amb una banya de be o plantar un camp sencer amb un sol gra de pebre.  Evidentment es tracta d'un suggeriment bastant sorprenent, ja que, en aquella època, era inconcebible que una dona demanés la mà d'un home.

L'amor cortès va esdevenir un dels temes principals de la literatura medieval a partir del segle XII. El teòric cultural i europeista Denis de Rougemont, fins i tot, va arribar a afirmar que l'amor fou una invenció de la literatura d'aquest segle. En la literatura de l'amor cortès, es donava molta importància a la dona, i els sentiments i els valors estètics assoliren un protagonisme que desplaçava els valors guerrers i masculins típics de l'èpica. Però sembla que el fenomen de l'amor cortès va estar limitat a la literatura, i que reflectia una visió del món subjectiva, que no es corresponia amb la realitat, ja que la dona no va guanyar protagonisme social en aquella època.

En el segon vers de cada estrofa de la cançó es repeteixen les paraules: julivert, sàlvia, romaní, i farigola, ingredients essencials per a alguns filtres d'amor medievals, que tenien un significat bastant precís en l'època, constituint un motiu clau en la cançó que probablement representin simbòlicament les qualitats que el cantant vol que tant ell com la seva estimada tinguin per fer possible la seva tornada.  El Julivert representava el confort, la sàlvia la força, el romaní era amor (encara és utilitzat com a adorn del tocat d'un vestit de núvia a Anglaterra i alguns països d'Europa) i La farigola era el símbol del coratge i de l'elegància (molts cavallers portaven la imatge de la farigola en els seus escuts quan partien a la batalla). 

La versió que en van fer Simon & Garfunkel, anomenada "Scarborough Faur/Canticle" [Parsley, Sage, Rosemary and Thyme, Columbia 1966] la van posar en contraposició amb la cançó "Canticle" (una adaptació de la cançó del propi Paul Simon en contra de la guerra del Vietnam "The side of the Hill") de forma que són interpretades conjuntament una a sobre de l'altra de forma contrapuntística.