El documental guanyador d'un Òscar "Searching for sugar Man", explica la història gairebé increïble del cantautor americà d’origen mexicà, Sixto Rodríguez. Els seus dos primers i únics àlbums, publicats als anys setanta, van fracassar estrepitosament a EUA, però sense que ell en tingués constància van ser un èxit absolut a la Sud-Àfrica de l'era l'Apartheid. Sixto Rodríguez (Detroit, 1942), és un músic i compositor estatunidenc la música del qual oscil·la entre el blues, el pop, el jazz i el folk. La seva carrera inicial va ser de curta durada, amb dos àlbums que no van obtenir cap mena d’èxit comercial a la dècada dels 70 i una breu gira a Austràlia, realitzada amb més pena que glòria. Després que ambdós àlbums venguessin molt poques còpies als EUA, la discogràfica el va acomiadar el desembre del 1975, tot just dues setmanes abans de Nadal i Rodríguez va deixar la música per treballar en el sector de la construcció de la ciutat de Detroit. Curiosament, en la cançó “Cause”, Rodríguez tenia una estrofa que deia: “Cause I lost my job two weeks before Christmas. And I talked to Jesus at the sewer, and the Pope said it was none of his God-damned business” (Com que em vaig quedar sense feina dues setmanes abans de Nadal, vaig anar a parlar amb Jesús a la claveguera i el sant pare em va dir que no era quelcom del seu maleït assumpte).

Sense saber-ho, però, el seu treball va obtenir un èxit sense precedents a Sud-àfrica durant el període de l'apartheid a través d'un casset de contraban que va calar en el públic sud-africà. Naturalment, en haver-hi un règim que aïllava el país i dificultava la comprovació de notícies de l'exterior, entre els fans d'aquest país s'havia estès el rumor que Rodríguez s'havia suïcidat durant un concert disparant-se un tret al cap, per la qual cosa ningú no mirà mai de contactar-hi fins que als anys 90, dos d'aquests fans (Stephen Segerman i Craig Bartholomew Strydom) van descobrir per sorpresa que era viu i aconseguiren posar-se en contacte amb ell, cosa que va conduir a un renaixement inesperat de la seva carrera musical.

I també sense que Rodríguez en tingués coneixement, el seu millor moment va ser un disc de platí a Sud-àfrica, el lloc del món on més discs de Rodríguez havia venut i on se'l comparava amb contemporanis d'èxit com Bob Dylan i Cat Stevens. A més, algunes de les seves cançons van arribar a servir com a himnes anti-apartheid i el seu treball va influenciar molts músics, especialment afrikaans, que protestaven contra la política i les mesures de segregació racial del govern del Partit Nacional. Les seves cançons amb lletres amb consciència social van proporcionar alleujament i optimisme a una generació que estava oprimida per l'apartheid. Activistes anti-apartheid com Steve Biko foren grans fans de Rodríguez.

"Searching for Sugar man" és un documental suec-britànic de l'any 2012 escrit i dirigit per Malik Bendjelloul que explica la història de Sixto Rodríguez i els esforços dels dos fans sud-africans per contactar amb ell. Va obtenir una vintena de premis cinematogràfics, entre els quals destaca l’Òscar en la categoria de millor documental llarg, el BAFTA i el millor guió del Gremi d’Escriptors d'Amèrica. En el documental també es narra el viatge que va fer Rodríguez a Sud-àfrica el març de 1998, on va tocar sis concerts en pavellons plens a vessar de fans que l'esperaven extasiats. Després d'això, el cantant va seguir vivint de forma modesta a Detroit donant tot el diners recaptat en els concerts als seus familiars i amics, tot i que el seu èxit inesperat el va portar a fer concerts per tot el món i a sortir en programes de televisió a interpretar les seves cançons, com "Sugar Man" de l'àlbum "Cold Fact" [Sussex, 1970]. Una anècdota explica que el director del documental, Malik Bendjelloul, va demanar a Rodríguez que assistís a la cerimònia dels premis Òscar amb ell, però aquest s'hi va negar, justificant que no volia treure l'atenció dels cineastes i que també acabava d'arribar de Sud-àfrica i volia descansar. Diu Rodríguez que "Estava dormint quan van anunciar que havíem guanyat l’Òscar i la meva filla Sandra, em va haver de trucar per explicar-m'ho. De totes maneres tampoc tenia televisió".