Corria l'any 1997 a l’Estació de França el BAM (Barcelona Acció Musical) estava tot just a les beceroles. L’aglomeració de fans per entrar al recinte es devia, principalment, al cap de cartell: el grup escocès de rock alternatiu Primal Scream i la policia havia d’utilitzar fum per dispersar tota la gent que s’havia quedat fora sense poder entrar. Més desapercebuts passaven altres noms del cartell com dos grups desconeguts de l’escena psicodèlica catalana que acabaven d’enregistrar la seva primera maqueta i actuaven per primer cop al BAM. Sidonie –encara en actiu i  gràcies a campanyes televisives de l’FNAC i l’estat espanyol, la seva música ha arribat a les grans audiències-  i Carrots, que van continuar en l’anonimat fins a la seva dissolució al 2005.

Des de la seva creació al 1997 al Prat de Llobregat, Carrots es van dedicar al pop psicodèlic o, com es podia llegir en algunes cròniques de l’època, pop-autista creant el seu propi so. El seu estil es va iniciar en el camp de la psicodèlia-pop barrejant les influències personals de cada membre per anar-se transformant més en pop-psicodèlic arrel de les influències de Brian Wilson. Eren un encreuament "melenut" entre Pink Floyd i The Beatles amb un so molt compacte i homogeni i amb les idees molt clares que, segons el seu líder, no deixava de superar-se i treballava al marge de modes. Va ser el seu segon treball “Sunshine” (Grabaciones en el mar, 2002) el que els va portar el reconeixement de l’escena alternativa i “undeground”, tan de Catalunya com de l’estat espanyol i d’arreu del món. La seva indubtable qualitat els va obrir les portes d'alguns dels catàlegs més selectes del món i va ser editat a USA i Japó, sent la cançó “Sunshine” inclosa en mitja dotzena de recopilatoris de segells independents de tot el planeta. I gràcies a això realitzen gran quantitat de concerts, actuant en diversos dels festivals més importants d'Espanya: Ebrovisión, Isladencanta, Contempopranea o FIB (que, segons ells "van gaudir especialment, ja que els encantava el cartell i van conèixer  alguns dels seus propis ídols").

Eren èpoques glorioses de l’escena catalana independent on els pentinats i estètica “beatle” dels Carrots s’alternava amb els avui reconegudíssims Sidonie -que en aquesta època feien gala de les boes de plomes i les màscares de gas a cada show-,The Charlatans, Oasis i els Libertines de Pete Doherty, entre d'altres. Després de la seva dissolució, Carrots ha tornat en comptades ocasions especials per a recordar els vells temps. L’any 2009 per celebrar els 15 anys de la seva discogràfica “Grabaciones en el mar” –un dels segells pioners en l’indie espanyol dels 90- i fa poc, al març del 2015 a La Capsa  del Prat amb una institució del pop independent espanyol com Tachenko i amb una sessió de DJ a càrrec de Guille Milkyway on es van poder sentir els grans èxits pop-psicodelico-indie de fa 20 anys. I, en especial, la actuació en directe de Carrots, on segur que no  va faltar la cançó que els va catapultar en l’escena musical independent: l’himne-pop “Sunshine” que, segurament, si haguessin tingut més projecció en l’escena comercial, els aires estiuencs i la frescor encomanadissa de la cançó haguessin apuntat a candidata a cançó de l’estiu. O de l’anunci d’Estrella Damm.