Degut a la difícil entonació i al so sinistre del tríton, a l'Edat Mitjana se l'anomenava “diábolus in música” (el diable de la música) i es considerava un interval prohibit ja que sonava inestable i creava tensió. Va ser aquesta tensió la que va fer que Leonard Bernstein utilitzés de forma recurrent aquest interval en “West Side Story”, la seva obra més coneguda, per representar la tensió entre dues bandes d'adolescents, els Jets i els Sharks, que lluitaven pel control del veïnat. L'interval també el va utilitzar per mostrar l'obsessió del protagonista per Maria en repetir el nom d'aquesta sobre la melodia generada per el tríton en la cançó homònima.

Tot i que després se'n va fer una pel·lícula, “West Side Story” és originàriament un musical americà estrenat el 1957, amb guió d'Arthur Laurents, música de Leonard Bernstein, lletres de Stephen Sondheim i coreografia de Jerome Robbins. El musical és una adaptació de “Romeu i Julieta” i, tal com es veu en la seqüència d'inici, on una comença amb una baralla al carrer entre els Montesco i els Capuletos mentres que l'altra comença amb una baralla semblant entre els Jets i els Sharks.

La idea de modernitzar l'obra de William Shakespeare prové d'uns 10 anys abans quan Robbins va proposar a Bernstein reinterpretar la història en el si de dues famílies jueves i cristianes. Uns anys més tard els concepte evolucionà cap a la lluita de bandes entre porto-riquenys i americans, tal com Bernstein va escriure en el seu diari el 25 d'Agost del 1955: “Hem tornat a engegar la idea del Romeu; però hem abandonat la premissa jueva-catòlica ja que no és d'actualitat i hem trobat el què crec que ha de ser: dues bandes d'adolescents, els combatius porto-riquenys i els autoanomenats americans. Ara tot cobra vida. Puc escoltar els ritmes de la música i fins i tot la forma de l'obra”.

Després de l'èxit assolit per l'estrena i amb el material temàtic que havia compost pel musical, l'any 1961 Bernstein escrigué les “Symphonic Dances”, una versió reduïda de concert en forma de recull de 9 danses per orquestra simfònica en la qual també va saber comunicar tota la tensió del musical, el ritme caòtic i el vigor nerviós de la vida urbana en els Estats Units. Interpretat per la San Francisco Symphony i dirigida per Michael Tilson Thomas, el pròleg de les danses simfòniques ens mostra la tensió de la lluita entre els Jets i els Sharks, tan rítmicament com harmònicament amb la utilització recurrent del tríton i, com després en una seqüència visionària, les dues bandes s'uneixen fraternalment a través de la música de la cançó “Somewhere”.

Les 9 danses simfòniques acaben, igual que la partitura del musical, amb l'acord tens, inquietant i sense resoldre del tŕiton.