Va ser després dels seus dos anys i mig al Berklee College of Music quan Kurt Rosenwinkel va afegir un micròfon de solapa a l'entrada del seu amplificador per tal de combinar la seva veu a falset amb el so de la guitarra i aconseguir, així, el so que l'ha caracteritzat des de llavors tan en gravacions d'estudi com en concerts. El Berklee College of Music (Boston, Massachusetts) és una de les institucions independents de música contemporània més importants del mon que, fins a data d'avui, es vanagloria de sumar 221 Grammy Awards repartits entre 99 dels seus ex-alumnes. Ex-alumnes entre els que hi trobem, a part de Rosenwinkel, altres músics de jazz com Brad Mehldau, Mark Turner, Keith Jarrett, Path Metheny, Diana Krall o Esperanza Spalding, membres de formacions com NOFX, Black Eyed Peas, Aerosmith, Weezer o Dream Theater, compositors de bandes sonores com Alan Silvestri (Forrest Gump) o Howard Shore (El Senyor dels Anells) o músics de la talla de Juan Luis Guerra, Dominique Miller (guitarrista d'Sting), o Steve Vai.

Kurt Rosenwinkel (Philadelphia, 1970) està considerat com un dels guitarristes de jazz més influents dels nostres temps. Conegut sobretot pel seu so ple d'efectes i un estil d'improvisació basat en les influències de músics tan diversos com Allan Holdsworth, George Van Eps, Duke Ellington, John Coltrane o Bud Powell, la seva aportació al jazz transcendeix, de la mateixa manera que Thelonius Monk o Wayne shorter, molt més enllà del seu propi instrument barrejant el jazz amb més o menys encert amb elements de rock, hip-hop o electrònica.

El seu novè àlbum “Our secret World” (Wommusic, 2010) és un treball de col·laboració entre el guitarrista i la Orquetra de Jazz de Matosinhos, una big-band de Porto amb un impressionant historial de projectes de col·laboració, amb la que reelaboren set composicions del propi Rosenwinkel. Amb una col·lecció de músics solvents i amb uns arranjaments espectaculars de Carloz Azevedo, Pedro Guedes i Ohad Talmor que fan que les harmonies complexes de les composicions del guitarrista sonin compactes i amb un so molt contemporani, s'aconsegueix que la interacció entre el so de la big-band i el de la guitarra fluexi de principi fins al final amb la màxima naturalitat possible.

Original del disc The Next Step (Verve Records, 2001), “Zhivago” és possiblement la composició més emblemàtica de Kurt Rosenwinkel i permet sentir aquesta complexitat en els arranjaments, sovint contrapuntístics, com també una exhibició del vertigen imaginatiu a l'hora d'improvisar del guitarrista americà.