Quan va acabar la Primera Guerra Mundial (1918), Alemanya va deixar de ser un imperi i va néixer la República de Weimar. Aquest període, que s’allargaria fins el 1933 amb l’arribada de l’horror nazi, va ser un període de gran inestabilitat política i econòmica, a causa de les condicions duríssimes del Tractat de Versalles. Durant aquest període de 15 anys, malgrat les turbulències socioeconòmiques, hi va haver una època daurada de les arts, especialment les avantguardes, impulsades per la militància política d’esquerres. La ciutat de Berlín esdevingué un centre artístic important i juntament amb París el lloc de més confluència d'artistes a l'època. Un dels motius d'aquesta implosió de les arts es troba en l'abolició de la censura pel nou govern de Weimar.

És en aquest context on van coincidir el compositor Kurt Weill i el dramaturg Bertold Brecht. Coneguts principalment per l'èxit de “Die Dreigroschenoper” (L'opera dels tres rals) o de “Apogeu i caiguda de la ciutat de Mahagonny”, el jueu Weill i el marxista Brecht representaven tot el que el règim nazi declarava com a enemic i van ser, per tant, els primers i més obvis blancs de l'opressió cultural nacional-socialista. Al principi, Kurt Weill (Dessau, 1890 - Nova York, 1950) va tenir alguns èxits amb obres acadèmiques, quartets de cordes o la seva primera simfonia, però la seva societat amb Bertolt Brecht va ser el que el va convertir en una figura internacional. La poderosa música de Weill combinada amb el cinisme i la crítica social dels llibrets de Brecht, van produir un dels binomis culturals més importants de l'Europa d'entreguerres.

La col·laboració entre Weill i Brecht va acabar l'any 1930 per diferències polítiques. Segons Lotte Lenya, soprano, musa i muller de Weill, el compositor va comentar que era incapaç de "posar música al manifest del partit comunista". A mesura que la dreta política guanyava força, el treball de Weill era cada vegada més criticat. Les òperes de Weill van continuar sent èxits populars, però les protestes nazis interferien en les seves actuacions. Els teatres es van tornar tan reticents a presentar el seu treball que van deixar de col·laborar, i Weill, com el seu antic company Brecht, comunista, es van veure obligats a exiliar-se. L'exili de Brecht va ser segurament el moment més dur de la seva vida, però tanmateix, durant aquest període, va escriure algunes de les seves millors obres. Per las seva banda, Kurt Weill va emigrar a Amèrica on va composar musicals per Broadway i fins i tot la banda sonora de la pel·lícula de Fritz Lang “You and Me”. Malgrat l'èxit econòmic que va tenir als Estats Units, mai va obtenir el tipus de fama o influència que va gaudir en els anys de la República de Weimar.

A l'òpera “Die Dreigroschenoper” critica l'ordre burgès, del que Brecht es burla representant-lo com una societat de delinqüents. Està basada en una comèdia de John Gay, The Beggar's Opera. La “Zuhälterballade”, o balada dels proxenetes, interpretada per la “Ensemble Modern” i dirigida per Nacho de Paz, és un sensual duet a ritme de tango entre dos dels protagonistes: Mackie Messer (Mack el navalla o “Makinavaja”) que és un criminal buscat per la policia i Jenny, una antiga prostituta amb qui havia estat sentimentalment involucrada.