Per acabar l'any, vull fer una petita reflexió sobre l'abús d'usar el referent de la sigla-mot ADN contínuament, brandant-la com un salconduït per anar pertot arreu amb certa impunitat. Us heu fixat que tothom -opinaires, polítics, entrenadors de futbol, intel·lectuals- s'omple la boca d'”adeena” per mostrar-se als altres?

Per exemple, Roca Junyent: “Catalunya forma part de l'ADN d'Europa”. És una frase cridanera, plàstica, contundent, si voleu. A mi, però, em neguiteja una mica; no que la digui en Roca (bé, una mica sí perquè em ve al cap la defensa que fa de la infanta...), no perquè no sigui veritat (que tningú no ho sap gaire); em preocupa l'afany de 'ser ADN' d'alguna cosa, entenent-ho com un grau, sempre positiu, que serveix per tranquil·litzar-nos; una credencial, com allò de catalans de tota la vida, de soca-rel, catalans sense màcula. I que consti que defenso amb ungles, i amb “ho” que calgui, el Tió, la Castanyera, el Barça, el pa amb tomàquet i... bé, no gaire coses més. En la defensa d'aquests components d'identitat, prou que es veu, s'ha de comptar l'afany contra els contraris, posem per cas els paresnoels foranis o el Real Madrid.

Però no volia entretenir ningú fent una relació de segells d'identitat catalana versus el món. L'ADN no serveix per anar pel món. Ens calen més coses. És una mica com allò tan ben trobat de Francesc Pujols, per ridiculitzar-nos, que els catalans d'ací endavant ho tindrem tot pagat! (ha, ha i ha!). Segurament ben diferent de la realitat: ser catalans, tenir tota la suposada gradació de l'ADN català no només no ens obre totes les portes dels cels terrenals sinó que, ja ho anem veient, més aviat ens les pot arribar a fer més feixugues d'obrir.

Posats a buscar fórmules, jo us proposo emprar o reinventar la de Josep Pla -sí, ja sé que ningú no és perfecte- quan diu allò que el meu país és el de la gent que respon bon dia quan diem bon dia. M'explico: cada dia diem bon dia, i ho podem fer com un desig de construir futur, el del dia que tenim davant i el volem compartir, que és com dir que el volem construir plegats. I això cada dia de cada dia. M'enteneu per on vull anar? Practicant el bon dia amb tothom, amb tanta gent com puguem, convidem a participar del temps i de l'espai a tothom i l'anem fent -l'espai, el País- a la mida de la majoria, a la mida catalana. El nostre ADN serà el resultat dinàmic i diari dels bons dia que siguem capaços de generar, amb els objectius decidits a què vulguem dedicar l'energia, és clar.

Jo aquest temps de Nadal tinc clar que vull dir bon dia -bon Nadal!- a tothom i convidar-lo a participar de les il·lusions que tanta gent ha posat en tots els dies de l'any 2014, il·lusions generadores d'ADN , és a dir, d'Aspiració Democràtica Nacional, per exemple. I per practicar el Bon dia, des d'ara fins al 9 de novembre, ho podem fer, a Igualada i a tot Catalunya, convidant els ciutadans a Signar un vot, seguint la crida de l'Assemblea Nacional Catalana. Ben segur que serà una bona pràctica que generarà ADN i del bo.

Francesc Ricart