I ara què? És el clam després del clam per la Independència de la gernació del 10 de juliol al Passeig de Gràcia. És cert que no tothom va acudir a la manifestació amb els mateixos interessos i amb la mateixa finalitat: l’expedició dels cinc autocars noliejats per Òmnium Cultural n’era la mostra i en dono fe..., però és indiscutible que el crit més repetit per més gent en tota la manifestació va ser el d’independència, amb la cadència adequada.

Des de l’endemà de la manifestació més important dels últims anys que s’ha fet a Europa (Matthew Tree, dixit), tothom –els opinaires dels mitjans– també com una sola veu ha fet seva aquesta pregunta que ressona arreu de manera psalmòdica o tàntrica: I ara què? “Res no tornarà a ser igual”, és una fórmula que hem sentit de manera repetida, i un servidor també m’hi apunto. Una altra espècie que ha sonat és: “a veure com ho sabran gestionar els partits!”, o bé “ no seran capaços de posar-se d’acord ni amb uns mínims”. I, com a mostra, gairebé sense solució de continuïtat hem assistit amb desencís a les sessions del Parlament de Catalunya amb resultats minsos i decebedors i a la sessió última del Congrés dels Diputats espanyol i el paper galdós que hi ha fet els socialistes.

I, tanmateix, vull pensar que res no serà igual i que les Consultes que van començar aviat farà un any a Arenys de Munt i la magna Manifestació del 10 J després de rebre la monumental clatellada del Tribunal Constitucional espanyol marquen un camí clar, diàfan... I com? Ningú no ha dit que el camí de la Independència de Catalunya (ara, la del Principat) hagi de ser fàcil (rellegiu, si no l’article de Xavier Cuadras de no fa gaires dies), però és del tot necessari que ens fem confiança a nosaltres mateixos, que siguem conseqüents i que tinguem molt clar quines opcions polítiques votem a les pròximes votacions i que, ara sí, d’una vegada hem de treballar per convèncer el personal que l’aspiració independentista és del tot legítima, que no va en contra de ningú i que és LA fórmula a favor de Catalunya, l’única fórmula després dels 'relats' que ens han presentat federals i confederals que només, aquests sí, ens porten al desencís i a la desaparició.

Sí, és clar, ja ho sé que, finalment, haurem de guanyar democràticament, aquesta també és una altra salmòdia dels qui diuen que no ens n’eixirem perquè els independentistes mai no guanyarem, perquè hi ha qui no està per aquesta feina, i si no penseu en els que se senten espanyols... És cert, hi ha qui, no és que se senti español sinó que, des del Baix Llobregat o del barri de Fàtima corresponent, viu a Espanya, de cul al país on s’ha fet, amb les seves telescincos, o els seus interecomomias... Sí, sí que patirem, però hem de treballar per disposar d’una col•lectivitat convençuda de la seva aspiració i fer-la atractiva i convincent als qui ara, i fruit de tants anys de deixadesa per part dels qui han tingut responsabilitats de govern a la Generalitat i a les Diputacions, no s’han sentit concernits com a catalans.., però caldrà trobar vies de convenciment d’aquests espanyols i les hem de trobar, amb partits responsables i responsabilitzats, amb comuns denominadors, sí, i amb la idea ferma de seguir el manament i els ressons del 10 de juliol.

Francesc Ricart