La veritat, quan escric aquestes ratlles, la tarda d’aquest “diumenge de finançament”, no sé si he de celebrar alguna cosa o no; em quedo amb la impressió que si s’havia de negociar el model del finançament, a partir de l’estatutet que tenim, si s’havia de negociar amb l’Estat i ens havien explicat el guió i els resultats possibles de la negociació, haurem d’entendre que s’han complert les expectatives i, per tant, mal que els sàpiga als partits que han dit que els sap tan de greu, jo em declaro raonablement convençut del resultat. La gran celebració, però, no la veig perquè estem parlant de negociar amb l’amo de la caixa i a mi el que m’agradaria és tenir la caixa.

En canvi sí que he vist i viscut celebracions aquest dies que penso que ens han d’omplir de goig i que ens poden fer sentir satisfets i regenerar l’aire dels pulmons mentals per agafar certa embranzida de cara al curs que ve. Em refereixo, en primer lloc, a Anoia diari, aquesta nostra publicació que, en tornar de l’estiu haurà fet el primer aniversari i, amb un bon sentit previsor, fa unes setmanes que ja va bufar l’espelmeta en un acte molt amable i en un marc singular; després la celebració pel nou local dels Moixiganguers que, diuen els nostres castellers, disposaran d’uns espais i condicions més favorables per progressar en les construccions de castells; després, o abans, l’alegria pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural, atorgat al savi Joan Solà, un homenot que ens honora des de la seva saviesa i el seu compromís per la llengua i el país; per acabar, vull recordar la festassa que li va organitzar a La Sala el món educatiu de l’Anoia al mestre eivissenc-motbuienc Paco Ramon: una celebració fantàstica per un Mestre singular i una celebració que, em sembla, va transmetre l’agraïment a una “classe” poc valorada, la dels docents, i a l’Escola, uns elements que hem de considerar decisius per a la societat.

Després, certament, hi ha coses que no conviden a celebrar res encara, com és el cas de la pertinença definitiva a la vegueria que ens ha d’acollir; o, pitjor encara, quan hem de pensar a plegar veles de cap celebració davant la notícia decebedora del World Trade Center. I no diguem res, perquè és pitjor, de la mena de celebració o contracelebració que ens convocarà quan se sàpiga com serà la retallada del Gran Ribot Constitucional al nostre Estatut.

Amb l’estiu començat, us convido, doncs, a prendre de referència les celebracions i les esperances que ens encomanen i, si la calor us ho permet, també us convido a estar amatents davant les incerteses que ens planen i a superar les decepcions que, sense remei, ens acompanyaran.