Una de comportaments lingüístics: a Catalunya Ràdio, la nacional de Catalunya, un conte del programa "El conte corrent" de Joan Barril, al matí. No us l'explico perquè no tinc dret a abusar de vosaltres, però deixeu-me que n'extregui un fragment o, més ben dit, que comenti l'actuació narrada d'uns personatges amb qui es troba el protagonista del conte, un enginyer que ha quedat atrapat pel fred sobtat quan puja a seguir unes obres al Pirineu: primer una dona boliviana se li adreça en castellà fent-li avinent que allò no és res comparat amb els freds de l'altiplà dels Andes; més endavant, continuant cap amunt es troba uns paletes marroquins que li diuen que no es queixi del fred que, si vol saber què és passar fred, que vagi a la serralada de l'Atlas, una consideració que li fan en un perfecte castellà.

Un pensa: si aquestes persones ja són capaces de comparar la cosa del fred que fa en una vall pirinenca amb la fred que fot (en femení, que és com en fa més) als seus llocs de procedència, vol dir que ja fa temps que són per aquí i que podrien ser usuaris de la llengua de la contrada; però, no, l'autor els fa parlar en castellà i avall. Il•lús, ingenu, carallot… i tu què volies? Doncs, això, un servidor (il·lús i tot allò) voldria, volia i vull que quan algú sermoneja des d'un altaveu, com és l'emissora nostrada, faci pedagogia i faci servir la llengua de la casa i de casa, de manera que ajudi el personal a sentir amb normalitat la seva llengua, sense crosses innecessàries.

No sé si em faig entendre, però és del tot necessari que tothom que actuï a la "plaça pública" (una idea molt ben trobada i explicada de Vicenç Villatoro) ho ha de fer en català, si pot ser, amb naturalitat; sabent que ajuda a normalitzar la llengua del país, sabent que pot ajudar a acostar a la plaça pública els sud-americans (la boliviana) i els nouvinguts de les altres dues-centes noranta-nou llengües que conviuen aquí. I quan dic tothom, incloc el policia urbà que al carrer del Clos d'Igualada, per localitzar el conductor d'un vehicle abandonat que obstaculitzava el trànsit va començar a cridar "que qui coi hi havia deixat aquell cotxe que no deixava passar…" I tot això dit en "roman paladino" , "comme il faut"!, cridant, fent d'altaveu en un espai on no hi havia sinó aquest oïdor. I també incloc el comportament lingüístic d'una encarregada de cridar els familiars de les persones ingressades al servei d'urgències del nostre Hospital, una nit d'ara fa poc, quan vaig sentir amb incredulitat com una noia, des del lloc públic que ocupava, cantava els noms de les persones i la porta on havien d'acudir en un castellà d'Andalusia ben bonic, però del tot improcedent i gens modèlic per al cas.