Us explico una anècdota que m’han explicat aquests dies.

Dues persones amb els cinquanta repicats conversen pel Passeig, són amigues de la infantesa, amb el futbol com a nexe “visible” d’unió. Interrompen la conversa i un dels dos s’atura a saludar algú amb qui celebra el gran moment que vivim al Principat des de l’Onze de Setembre. L’amic del futbol, frisós pel que sent, hi intervé i de manera abrupta els etziba: “jo sóc primer català i després espanyol i els catalans com vosaltres me la suen!” L’amic de l’amic queda astorat: “no ho entenc, mai no li n’havia notat res, de la cosa política; mai no se n’havia manifestat, i ens coneixem de petits; bé, jo del Barça i ell de l’Espanyol...”

No, no, el missatge no va de bons i dolents –culer/perico– , ni en sentit futbolístic ni en cap altre sentit; allò que m’ha fet pensar és que la resposta compulsiva de l’amic de l’amic és una mostra –com ho són les glopades de mala llet dels Alejos VQ, dels Mundos, de tertulians tocats d’espanyolisme rampant, etc– de l’anticatalanisme acumulat, alimentat per tants anys de postfranquisme i diletantisme que ha produït uns ciutadans (amb dret a vot, no ho oblidéssim pas) que faran tot el que puguin per espatllar la gran il·lusió de l’independentisme català.

Vénen temps de picar pedra, en què ens trobarem amb culers i pericos “de tota la vida” que ens sorprendran amb les negacions de les nostres conviccions, que ens faran explicar i repetir arguments per desvetllar-los dels dubtes; quan segurament allò que volen és justificar l’espanyolisme davant la seva feblesa nacional catalana. I marejaran la perdiu amb interrogants recurrents, dels quals no volen entendre les argumentacions dels qui n’entenen: i les pensions?, i el comerç amb els espanyols? I Europa?, i l’euro? I per què no un federalisme...?

No sé quin consell donar-vos per convèncer els dubtosos i convertir els agnòstics. En tot cas em ratifico que se’ns gira feina: en arribar el moment que s’haurà d’anar a votar a les votacions del 25 de novembre, o a un probable referèndum per fer el pas i necessitarem una gran majoria, ben segur que haurem de gruar molt i suar la cansalada (l’única accepció del verb que ens val) per decantar clarament la balança amb el sarró dels vots favorables a la causa de Catalunya.