Com la ginesta i l'estiu. També recorrem a parlar de Cultura periòdicament, estacionalment. Bona part de les forces vives de la Cultura d'Igualada es van convocar en la tercera sessió dels Dimarts de Diàlegs, ben conduïda per Jordi Cuadras. L'esquer, Toni Puntí, la cara més cultural del Canal 33. En el tram de les aportacions, entre moltes coses, em quedo amb l'asseveració que no som prou usuaris de cultura, que en consumim poca; i amb la constatació que la cultura costa, que no pot ser de franc, que no podem esperar que tot ens vingui donat amb subvencions. Una afirmació i una constatació que ben segur formen part del problema i de la solució o, si ho voleu, en són causa i efecte.

De l'afirmació, el referent n'era la tancada de les sales de cinema, que ha deixat Igualada en una absurda apagada per a cinèfils inacceptable; de la segona, ens van il·lustrar amb l'experiència de la cobla de cinc components per poder portar la sardana a tot arreu sense afrontar els costos inassumibles de les cobles comme il faut.

La Cultura, com la “cosa social” també és un element imprescindible i indestriable a l'hora de parlar del nou país. Penso, és clar, del moment que vivim, immersos en el procés de la Independència, el gran i primer objectiu col·lectiu, i alhora que vivim en una crisi econòmica profunda. I m'avanço a dir que, tot i la magnitud de la dificultat, no es pot desatendre “la política cultural”, no ho podem aparcar per a quan vingui el bon temps. I aquest és el repte, sense caure en la demagògia interessada dels qui ens etziben “No parleu tant de sobirania i feu més per la gent, no us perdeu en collonades independentistes i estigueu per la feina ...”. És cert, hem d'exigir a l'administració i al poder polític que no desatengui les polítiques socials. Ho diem i ho hem de dir per activa i per passiva. Igualment passa amb la Cultura, de la producció i el gaudi corresponent. La cultura no ha de ser l'ase de tots els cops, com està passant amb la imposició del 21 per cent de l'IVA, una demostració ben clara del valor de la cultura per als qui manen a Espanya: la cultura per a qui se la pot pagar, als antípodes d'aquella cultura gratuïta i popular, anunciada segurament de manera massa ingènua per uns altres.

Per tant, també en el moment tan crucial d'aquest país, hem de ser capaços de conviure amb la contradicció de saber que no són bon temps per a la lira, però que no podem deixar de tocar-la. La cultura és tan important com la cosa més important i cal defensar-ne la pràctica i el gaudi, tot i les limitacions del moment. I sempre, fins i tot en absència de la ginesta, en ple hivern.

Acabo remarcant un episodi cultural del tot reeixit que a Igualada ens ajuda a fer les paus ni que sigui fins a la Mostra de Teatre: em refereixo a la segona edició de FineArt. L'art de la fotografia. On fins i tot els més profans hem tingut l'ocasió d'accedir a un munt d'obres de molts fotògrafs a partir dels quals hem pogut captar més o menys l'evolució de les tècniques i tendències fotogràfiques, hem apreciat mirades d'avui -Marc Vila, Joan Porredon...- i ens hi hem recreat amb fotografies “universals” esplèndides, com les de Man Ray i la seva crònica cultural del segle XX.