«Per unes quantes hores ens vam sentir lliures..., a Madrid». Raimon fa molts anys va fer una cançó amb aquestes paraules. Segur que ahir més d’un hi va pensat, si més no entre els que ja som granadets.  Dissabte, 16 de març, sis autocars van sortir de l’Anoia per anar a Madrid. Molta gent més hi va anar amb altres mitjans públics i particulars. A Madrid hi havia molta, molta gent. En aquella cançó, el cantant de Xàtiva rememorava un recital seu del 16 de maig de 1968, que ha esdevingut històric, a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid.

La gentada vinguda d’arreu de Catalunya, aquest dissabte, va acudir a la capital de l’Estat espanyol a demanar també llibertat, idea materialitzada en l’exigència de la llibertat dels nostres presos polítics i, sobretot, en l’ «Escolta, Espanya, aquest clam de llibertat» que va repetir el president Torra tirant del poeta Joan Maragall.  Aleshores, al 68 del segle passat, unes quantes hores de sentir-se lliures suposava un èxit i un petit raig de llum enmig de la foscor més tenebrosa del franquisme; dissabte a Madrid la reivindicació dels catalans ja no era per exigir cap raig de llum o bocins de llibertat; hi vam anar per continuar exigint drets amb majúscula, els que hem guanyat sobretot a partir de l’1-O, en què vam votar i vam guanyar i que ho volem tornar a fer si convé, però que ja no volem parlar de negociar trossos de sobirania, que la volem sencera, que volem el pa sencer.

Hi havia una gernació increïble, plena de dignitat com sempre, coratjosa i alegre i amb les idees clares plasmades en els crits reivindicatius: el clam repetit per la llibertat dels presos, amb la tornada d’ «això no és un judici, és una farsa!»; el crit d’ IN-DE-PEN-DÈN-CI-A  perquè «no volem ser una regió d’Espanya», etc... I una novetat de gran èxit, l’anunci amable d’un comiat: «hemos venido para despedirnos». Bé, aquesta vegada hi ha hagut un protagonista inesperat només fa dos dies, el personatge fairy omnipresent arreu, fins i tot en Tinet del Serral de Tous,  el gegant de la nostra expedició, brandava aquesta arma de per riure. Parlant d’humor, d’humor negre, la xifra vergonyant de participants a la manifestació donada per la delegació del Gobierno. Un frau i una burla per a la ciutadania que una vegada més va respondre de manera massiva a la convocatòria de l’ANC i ÒC, però també els participants de nombroses entitats i associacions de Madrid, Galícia, Andalusia, País Basc, etc. Una vergonya inacceptable per a tanta dignitat. Com deia un nostre manifestant viatger d’autobús, només calia haver comptat el nombre de «pixaners» a l’estació de serveis d’Alfajarín, a tocar de Saragossa,  per veure que érem més a prop dels 120.000 que de la xifra irrisòria de les fonts oficials...

Però no és de riure el moment que vivim. El moment és excepcional: la ignomínia del judici, els gestos d’Europa que responen només a la lògica dels estats -allò que hem dit manta vegades del club d’estats-,  la convocatòria d’eleccions a les Corts d’Espanya, a sumar a les municipals i europees; i també la situació límit de l’economia espanyola que acompanya el quadre polític començat a dibuixar a Andalusia. Afegim-hi que el quadre polític del Principat no és d’allò més optimista, amb l’evidència de diferències rellevants entre partits on és difícil d’entendre la febrada a confeccionar tantes llistes per a tantes eleccions!

Ara tocava parlar «de Madrid» i de la victòria contundent en camp contrari que vam obtenir,  però és del tot urgent enfocar allò que ens interessa, allò tan repetit de la unitat estratègica. Els qui van anar diumenge al Passeig de la Castellana -sí, ja sé que hi havia molts representants dels nostres partits- van respondre a la convocatòria de les entitats civils i ho farem tantes vegades com calgui, però ens urgeix directrius polítiques unitàries que recondueixin el potencial del país cap a l’interès comú de l’independentisme.