Una: la dels nostres presos polítics a Lledoners, difosa pel diari Ara, la primera que es feia pública des de la presó. Una foto amable, amb els retratats mirant a la càmera, com ha de ser, mostrant bon semblant, amb un somriure que era d’agrair. L’altra, la foto fixa dels resultats electorals d’Andalusia. Amb protagonistes que reien i d’altres que ploraven políticament i anímicament.

Les  dues «instantànies» m’han deixat tocat. La de Lledoners ens interpel·la, i encara més amb la vaga de fam que ens anunciaven Jordi Sànchez i Jordi Turull a continuació de «llançar» la fotografia. Després, ja ho sabeu, la vaga ha crescut amb en Josep Rull i Joaquim Forn i multitud d’iniciatives de dejuni arreu del Principat.

De fet, les dues fotografies ens interpel·len i fins ens increpen. La del grup de presos polítics, amb l’agreujant de la vaga de fam , ho fa directament en qüestionar-nos  més encara a tots plegats el comportament polític dels independentistes després de l’1-O.  La interpel·lació és evident, tot i que el motiu principal és denunciar la inacció dilatòria del Tribunal Constitucional amb els recursos d’empara dels nostres presos -una manera barroera i inacceptable d’interferir per arribar al Tribunal d’Estrasburg -  tot i aquest motiu concret, dic, és evident que la vaga de fam ens commou i ens «obliga», posant- nos davant l’espill i fer-nos veure les nostres febleses en el moment que viu el procés. Em refereixo, no cal dir, a les diferències no amagades entre les formacions polítiques i a les propostes -més a viat a la falta de propostes – per continuar el camí cap a fer la República catalana.

El resultat electoral d’Andalusia també ens toca... Perquè no podem restar impassibles davant   l’entrada de l’extrema dreta en el parlament andalús i, sobretot,  de com s’ha produït: enmig d’una campanya on la independència de Catalunya ha estat determinant per guanyar vots i clients. On s’ha retratat la imatge d’Espanya: Contra Catalunya!, n’és el títol. Perquè no tenen cap més altra ideologia, només la «unidad de España» i la negació de Catalunya.

Per això, davant  la foto dels resultats electorals d’Andalusia vaig escriure aquest missatge a la xarxa: «Andalusia: encara més raons per fer la República catalana. Què tenim a veure Catalunya amb aquest panorama tenebrós? El franquisme sociològic es materialitza. Fugim-ne!». La primera part, però, era retòrica: i tant que Catalunya hi te a veure, amb els resultats!  Quant a la segona part del missatge, entenc que amb Vox, el PP i C’s s’ha materialitzat el franquisme, allò que era de témer, però que ningú no gosàvem acceptar. Vox és el subjecte més visible del franquisme viu, els altres dos voldran aparèixer davant els espanyols com la cara amable i sensata, però igualment intransigent amb nosaltres. Per això penso que «Andalusia» és un motiu més per a fer República.

Amb tanta interpel·lació, la de dins - amb els presos polítics i la vaga de fam i la que sense parar ens arriba de les espanyes, ens toca respondre i trobar la manera de seguir el camí cap a la plena República. Tot i reconèixer que sembla que estiguem estancats, no podem abaixar cap guàrdia i cal continuar treballant i exigir que entre tots, llegiu-hi: partits, entitats, Govern, Parlament, Consell per la República, etc; que entre tots establim una estratègia comuna guanyadora que guiï els moments difícils que tothom diu que vindran; una estratègia a l’alçada de la lliçó dels presos polítics, de la magnitud de la vaga de fam, en fi, de la República que ens mereixem. En el mentrestant, com deia l’altre dia Elisenda Paluzie a l’Ateneu Igualadí, caldrà gestionar  i potenciar els moments que ens esperen (atenció al pròxim 21 de desembre!)  com els que han de presidir el judici contra els nostres presos de l’1-O.

Com deia Lluís Llach, i acabo, en una entrevista a Vilaweb: «En aquests moments sabem que volem fer una república progressista, lliure, del segle XXI. Si amb els adversaris que tenim, amb l’estat que tenim i el resultat de les eleccions andaluses no ens adonem que no hi ha possibilitat de resoldre els problemes socials sense resoldre el problema nacional, no sé què farem». Tan simple i tan gran com això! Per aquesta raó hem de saber respondre a les interpel·lacions de les dues fotos.