“Els que es veuen afavorits per la ignorància del poble”, mots extrets de La Ciutat Invisible, d’Emili Rosales, premi Sant Jordi de 2004. Són paraules que em serveixen, si m’ho permeteu, per fer una petita aportació a la polèmica marcada a Anoia diari per l’excel·lent article d’Antoni Olivé d’aquesta setmana passada. Perquè parlar d’educació certament és una qüestió no gens banal. Precisament, enmig d’aquesta mena de tempesta declarada a partir del, diguem-ne, conflicte de la inscripció d’uns pares en un centre educatiu d’Igualada per als seus fills, el Departament d’Educació ha fet públics els resultats de la prova d’alumnes de 6è d’educació primària, el tram educatiu al qual s’incorporaran aviat els fills de les famílies referenciades. Poca broma perquè els resultats no són gens falaguers i ben segur que provocaran més polèmica sobre el mullat. Una altra volta es tornarà a parlar de fracàs escolar, de la necessitat de l’excel·lència pedagògica de les nostres escoles, de diferències sociològiques (darrere les quals apareixen les orelles de l’escola pública i la privada i l’origen de l’alumnat), de rendiments baixos en unes matèries i en unes altres (i aquí l’accent es posarà en la comparació del coneixement i el domini del català i del castellà als nostres centres), etc. Disculpeu que no entri a debatre tantes coses, de fet no en debatré cap en concret, o sigui que torneu a disculpar-me; deixeu-me, tanmateix, que vulgui emfasitzar la importància de tot el que comporta el fet educatiu; una importància que, al meu entendre, rau en el sentit de les paraules manllevades del principi: hem de tenir present, i creure’ns-ho!, que l’educació suposa la clau de futur, d’un futur en què més que mai serà determinant la formació de les persones i, per tant, caldrà treballar contra la ignorància que sens dubte és a la base de les desigualtats socials i, en conseqüència,  ajuda a “justificar” els qui disposen dels poders, els qui surten afavorits de la ignorància dels altres.

És tan important l’educació que hem de fer que interessi tothom, més enllà del nucli professional, el professorat, i més enllà dels interessats “naturals, els pares dels alumnes; hem de fer que interessi realment la classe política, que es cregui d’una vegada la importància cabdal de l’educació i superi la demagògia que sovint l’acompanya. Així, fóra bo que els partits polítics expliquessin a cada hora, o sigui en cada contesa electoral, què, quan i com faran perquè els pressupostos dedicats a l’educació siguin homologables als dels països europeus amb qui ens volem comparar sovint. I uns pressupostos i una política educativa clarament i decididament adreçats al servei públic, de tal manera que, a ulls clucs, tothom sàpiga que anirà a un centre amb garanties, tant se val que s’acabi dient Castellar, Castelltort, Fossas o Vallès.