Amb el temps hem anat adquirint experiència democràtica o, si més no, experiència electoral, i en cada contesa convivim amb els rituals que l'acompanyen. Ja sabeu, tot comença amb l'enganxada de cartells, gran moment carregat per al meu gust d'un to kitsch; a partir d'aleshores el paisatge urbà canvia i els busts fotografiats de les persones alcaldables conviuen estoicament, per exemple, amb la nevada de pol·len d'aquests dies. Són quinze dies de campanya: bustiades, contactes ciutadans i, finalment, els actes electorals dels partits i les convocatòries de meses rodones entre candidats, articles a la premsa, entrevistes... Una cosa d'abans que ara no es fa, si més no a les ciutats mitjanes i petites, són els mítings; això no que no es fa des que es va veure que no treia cap a res o a molt poca cosa muntar escenaris i actes amb personalitats i famosos per esgarrapar algun vot esgarriat. Aquests vots més o menys captius ara es busquen en les distàncies curtes, per bé que hi ha partits que, coneixedors de les mancances de formació política dels electors, l'engalten pel broc gros, vull dir que munten les seves argumentacions (?) per arribar a punts foscos de les nostres visceres. I aquí és on volia anar a parar. En la precampanya, en el programa de la Cópulo a Catalunya Ràdio, Alberto Fernández Díaz, en enumerar els grans reptes de Barcelona –i un hi llegia els de Catalunya- s'encallava en dos punts: la seguretat ciutadana davant la delinqüència i 'el problema' dels immigrants. Tota una declaració de principis.

Perquè, amb la cosa de la proximitat de l'àmbit municipal, segur que tothom tenim present allò intrínsecament problemàtic i acceptat com és la crisi econòmica i els índexs insuportables de desocupació, amb tots els efectes tan inquietants en la població afectada i en tothom; és clar que és de tot això que s'ha de parlar i fer propostes tan raonables i poc demagògiques com sigui possible i, és clar, que s'hauran d'adquirir compromisos sense enganyar la clientela... I, en canvi, hi ha formacions que deixen anar, com dèiem, tot el material bèl·lic i biliós per intimidar la ciutadania: el PP i adlàters no surten d'allà mateix i no paren de dirigir la munició a una bossa de votants que no hi veuen més enllà del nas i que miren el món amb els ulls de Telecinco i altres meravelles.

Dimarts, a l'Ateneu, en el cara a cara dels caps de llista, aquests debatran en un exercici que la ciutadania espera i agraeix tot i saber que no obtindrà la resposta ni la solució als problemes del pati de casa seva. Aquest dia, tanmateix, l'Ateneu s'omple. Dimarts que ve, a més dels caps de llista els votants es trobaran amb un opuscle informatiu i formatiu editat per Òmnium Cultural, un argumentari per superar els arguments matussers sobre "els dos grans reptes" d'aquells partits que les “foten pel broc gros”. Finalment, dimarts, a l'Ateneu, m'agradaria que, des del municipalisme, s'hi respirés aires escocesos, per allò de les bones noves que ens arriben de la mà d'un nom esperançador: Alex Salmond, del Partit Nacional Escocès, primer ministre, que ha anunciat un referèndum per la independència d'Escòcia... I plorar amb els seus ulls!