No cal dir que la meva reflexió sobre les eleccions farà tard i aquest articlet serà, avui, encara més prescindible. Per tant, ho entendré si ara mateix plegueu de llegir i continueu per altres viaranys suggerents d'Anoiadiari. Vull explicar dos moments del matí del diumenge electoral que em serveixen per comprendre coses dels resultats electorals i del nostre capteniment polític.

Primer moment: el senyor dels gossos. Passejo com qui res per tot el perímetre municipal, mentre sento els retrunys més o menys llunyans dels trabucaires que donen vida i so a la festa de Sant Faust. Em proposo, passejant amb bicicleta ni que sigui mig d'amagat, passar per davant de col•legis electorals i copsar-hi el ritme i el tràfec dels votants; no mata, però no està malament: a l'Institut Joan Mercader, al barri de Montserrat, a l'Escola Monalco, a la Ramon Castelltort, al barri de Fàtima... Aquí trobo un senyor gran amb dos gossos, amb els quals comparteixo l'ascensor que ens puja des del parc de Valldaura. Hi faig broma sobre les eleccions i l'home em reconeix que no sap que n'hi ha, d'eleccions; de fet em demostra que no sap ben bé què és això de les legislatives catalanes. Mig el convenço de fer ús del dret democràtic. Ha estat la meva bona obra cívica del dia.

Segon moment: el correu mosca collonera. Al correu trobo dos mails que m'inciten a no votar Esquerra. Com pot ser? El mateix dia de la votació algú ha fet una tramesa massiva per gastar l'última munició contra el partit enemic (?). I el partit a batre i a escombrar de l'hemicicle, si poguessin, és ERC (!). Em sento ofès i, fins i tot, responc de manera irada a una adreça que hi apareix. Com pot ser que ens fem la traveta entre nosaltres?

A la nit, la decepció electoral, la meva, és clar. Pel cap em ballen els dos moments del matí. Ja sé que aquests dos moments simples no ho expliquen tot, que les claus electorals són variades i més complexes, però deixeu-me dir que en aquest país, o sigui en el cens electoral, hi ha massa persones, amb o sense gossos, que no se senten concernides per les nostres eleccions, perquè no són les seves. L'altre episodi, el telemàtic, em va irritar i desanimar perquè tant i tant parlar d'unitats independentistes i al capdavall, com els ‘bons’ veïns, som incapaços no només d'entendre les nostres diferències, sinó que arribem a no suportar-nos... En fi, em sap greu caure en el tòpic, però, certament, sovint els pitjors enemics dels catalans som els mateixos catalans i el nostre estrabisme polític que és incapaç de focalitzar els esforços i localitzar l'enemic.