Estampa 1. Del temps i d'ara. Tots hi creiem, en els Reis d'Igualada; ep!, en els d'Igualada, els qui es passegen pels nostres carrers i despatxen tot allò que cal als infants la nit màgica, Els Reis proposats com a patrimoni immaterial de la Humanitat per la UNESCO, un reconeixement que ha de carregar la motxilla d' igualadinisme per als temps que han de venir. En l'acte del 4 de desembre a l'Ateneu, amb la projecció d'un “fragment” del dossier que, una vegada aprovat pel govern, es presentarà a la UNESCO s'hi van poder copsar sensacions de satisfacció pel recorregut històric dels Reis d'Igualada i els desigs per assolir la proposta. S'hi notava també, des de l'escenari i fins al pati de butaques, una flaire d'orgull compartit pel public que omplia el teatre.

Estampa 2. Del temps d'ara. Al costat de l'estampa dels Reis d'Igualada -passat i present-, hi poso la imatge que em va deixar l'últim Dimarts de Diàleg en què s'abordava Els ciutadans tenim poder?, amb la participació de Joan Subirats i de sis persones representants dels moviments socials d'Igualada que van argumentar de manera brillant a favor del poder que han pres en aquests temps. Per cert, jo demanaria no abusar del vocable 'apoderament' -empowerment- que va ser omnipresent en tot l'acte, com si el nom ajudés a fer la cosa...

Insisteixo en com van ser d'interessants les intervencions, però a la retina em va quedar una ombra, un punt fosc: no hi vaig “veure” a penes la Independència de Catalunya. Com si de cop, aquest dimarts, a l'Ateneu tothom s'hagués “desapoderat” d'allò que presideix la vida catalana, el procés de la Independència, que ha provocat i provoca el més gran moviment social i transversal a Catalunya, un moviment que, no ho oblidem, inclou la majoria de -per no dir totes- les aspiracions manifestades pels sis participants i pel públic.

Avui a casa nostra, a Igualada i a Catalunya, qualsevol debat ha de passar per la “visió nacional pendent” i present, la del procés d'Independència. I no ens n'hauríem de despistar. El retret a aquesta meva afirmació ja me'l sé: el debat nacional no ha d'amagar el problema social; omplint la vida del problema nacional (identitari et diuen els qui et volen posar en evidència) amagueu la realitat, la del patiment de tanta gent, despisteu del problema de la corrupció, etc. Servidor pensa a l'inrevés: el debat és el del procés, de com arribar a la República Catalana per atacar -sí, un verb bèl·lic- des del primer moment totes les problemàtiques, totes les precarietats... Necessitem tenir les eines per fer un món que és possible, però ens calen les eines, ens cal l'Estat i això sí que no ho podem negligir. I aquest dimarts no em va semblar sentir-ho prou, més aviat vaig notar com un distanciament, com si alguns en volguessin prescindir...

Dues estampes -dit potser amb carrincloneria: avui tothom va “de pantalles”- que poden marcar el futur amb visió igualadina, la d'Els Reis com a patrimoni i la del poder dels moviments socials, això sí, formant part totes dues de l'escenari necessari marcat per la Independència de Catalunya.