Igualada se suma a l'Associació de Municipis per la Independència. 'Ha estat una decisió natural', declaraven els regidors Miserachs i Requesens. Què voleu que us digui, a mi m'està bé, som d'un municipi que ha fet un petit pas, res, una cosa simbòlica. No cal dir que els símbols i els gestos no alimenten, ni són cap solució a cap crisi econòmica, però... És l'argument que vam haver d'esgrimir més d'un i de dos cops als sobiranoescèptics quan les consultes. Per cert que no tots els ajuntaments reaccionen de la mateixa manera: el mateix dia, a Figueres, la capital de l'Alt Empordà, ho consideraven improcedent, perquè no hi ha pressa, potser més endavant, hi deien.

A mi, doncs, m'ha agradat el gest de l'Ajuntament d'Igualada, com m'agrada el renou i el missatge del Correllengua i m'emociona el simbolisme renovat en cada construcció castellera –molt bé Moixiganguers!– i, en canvi, em rebenta la pluja de símbols i artefactes ideològics concebuts des del consumisme fútil contra el sentit comú i, de passada, contra la nostra col•lectivitat. Penso en el bombardeig publicitari –per terra, mar i aire– que ens tracta com a consumistes espanyols des de tots els mitjans i a tothora, o en el regal (!) de celebracions foranes que s'apoderen d'espais que estaven ben consolidats des de les escoles, com ara La Castanyada, amb la invasió de coses i cossos estranys vinguts del planeta consum. Sense entrar en els gestos carregats de simbologia anticatalana procedents de les espanyes cada vegada que arriben eleccions 'generales', com hem vist aquests dies a partir de declaracions de Duran i Lleida; o com disparen els bisbes espanyols –amb els catalans, per cert– que saben del seu valor gestual i simbòlic davant els catòlics votants i els dirigeixen pel bon camí per al dia 20N.

Ja us entenc, esteu pensant que amb els gestos i la simbologia no arribarem gaire lluny. I teniu raó, o una part de raó. Perquè és clar que hi hem d'afegir alguna cosa: els gestos no es poden consumir com un llumí enmig d'un concert (gràcies pel record, Toni Cortès), els gestos s'han de brandar, s'han de remoure, s'han de vehicular; i la simbologia, la gestualitat, s'ha de farcir i el farciment ha de ser contundent.

La Teixidora, acabada d'estrenar, ha de poder ser un bon exemple del que diem: es tracta d'un espai amb una càrrega simbòlica potent que s'ofereix a la ciutadania perquè hi faci farcit. Aprofitem-nos-en!