La il·lustració de l’article anterior era la imatge d’una «enllaçada» de groc a la reixa de l’estació del tren a càrrec de la Gent Gran d’Igualada per la República. Se n’hi han fet més d’una i sempre les han desfetes. Fa dies que el color groc reivindicatiu és notícia: perquè és present arreu, per la imaginació -la xarxa en va plena, és immensa  la varietat «de groc»-  i, últimament per la irrupció pública dels qui diuen que se senten ofesos per tanta grogor, que l’espai públic és de tothom i que, per això, s’organitzen a desfer els llaços, treure creus grogues de platges, etc. I la més última, la bronca de Ciudadanos al Parlament contra «la invasió» d’un escó amb un llaç. Segur que tothom ho heu seguit. Dies abans, en una sessió al Congreso de los Diputados, vam sentir dir al ministre Català  que se sentia ofès pels llacets i Enric Millo, fent de governador civil, ell que vol ser el nostre reietó, enviava per carta als alcaldes un retret i l’encàrrec d’esdevenir «garants dels espais públics» i no ser còmplices del groc malvat.

La reacció contra el groc s’ha intensificat coincidint amb la investidura del president Torra. Contra el groc s’organitzen escamots, contra Quim Torra es desfermen tots alhora en una cursa per ser el més espanyol anticatalà. No reprodueixo exabruptes dels Rivera, Sánchez i Martínez Maíllo o dels mitjans «amics» perquè no cal. El groc, doncs, no és només el símbol de la bona voluntat contra les injustícies que rep aquest poble des del mes de setembre de 2017; és també una manifestació de força gens menyspreable que ha arribat a treure literalment de polleguera els espanyols instal·lats a Catalunya.

Aquests mesos, a part de la brutalitat institucional que ha suposat el 155, la judicialització de la nostra vida ha arribat a nivells insuportables, amb el punt àlgid de l’episodi insòlit del tancament de Josep Turull, candidat a ser investit president de la Generalitat.  O la barbaritat contra els docents de l’Institut de Sant Andreu de la Barca acusats d’odi, un cas encara per resoldre i que, com a molt, no hauria d’haver sortit del despatx de la direcció   del centre. I, encara massa calent, el capítol de la no publicació al DOG del components del Govern, un cas com un cabàs de menysteniment de Catalunya, dels catalans independentistes i de «tots els altres» per part del govern de Rajoy. Capítol que té en el President Quim Torra el punt de diana de tota la classe política unionista i espanyola que, de forma impúdica, el tracten  de racista a partir de textos publicats que cap dels qui insulten no han llegit o no hi han entès res. Fa poques hores hem conegut la carta que ha enviat Quim Torra al socialista Pedro Sánchez on li retreu la mala praxi mostrada contra ell i la deriva dels socialistes per competir en espanyolisme barat amb el PP i C’s. Vergonyant.

Ara vénen més dies interessants en què s’ha de resoldre la conformació del Govern, la caiguda del 155 (o la reencarnació) i el camí que hem d’emprendre, assumpte molt important sobre el qual avui no parlarem. Tot enmig del marasme espanyol: la supercrisi del PP amb el cas Gürtel i els anuncis de mocions de censura...

En aquest quadre, la «força del groc» cada dia serà més gran i la constatació de dues maneres de procedir: nosaltres amb el groc proposem, reivindiquem, aspirem... Ells, contra el groc, arrenquen, esborren i ens neguen. No, «el groc» no és cap anècdota.

Per això felicitem iniciatives com els sopars grocs que  proliferen per tota la geografia anoienca; Capellades, Santa Margarida o Igualada, on es farà el dia 8 de juny.