Els vull parlar de la certesa -o la meva voluntat de la certesa- que arribarem a port o que en sortirem, del port; és a dir, que hi haurà un bon acord electoral que ha de permetre guanyar les eleccions. Al costat d'aquesta certesa-desig, hi ha la certesa més contundent i esperançadora: la de la majoria de bona gent a punt per a respondre a la convocatòria del 27S.

Els qui de bon principi vam creure a ulls clucs en l'objectiu de l'ANC, hem anat veient com després de cada 11 de Setembre ha tingut més presència i també més responsabilitat en el procés i com amb el temps se li ha demanat més de tot i, des d'aquell paper inicial d'impulsors, hem arribat a dia d'avui, o sigui al dia que Mas va parlar a Molins de Rei, a ser requerits amb Òmnium i l'AMI per trobar la solució, el desllorigador, per garantir la victòria a les eleccions del 27 S. En aquest escrit no repassaré l'estat de la qüestió que, repeteixo amb l'amic i bon opinaire Jaume Farrés, pot ser molt vell ara mateix quan el llegiu.

El que vull, però, reclamar és la confiança en la proposta o propostes que se'ns facin per al 27S; fa poc al programa de la Terribas, David Fernández hi demanava discreció; em sembla un bon consell; proposem-nos d'estar amatents i no ens perdem en un desfici de desqualificacions basades en un suat “maleïts interessos de partit”, entre altres coses perquè només en traurem més desfici. Agafem-nos a la història recent, la dels èxits de la societat catalana tot i les incerteses i els perills amb què han conviscut. Ja va fer cinc anys de les Consultes, des d'aquella aventura plena d'incertesa d'Arenys de Munt i aquest 10 de juliol també ha fet cinc anys de la gran manifestació del Passeig de Gràcia per protestar (recordem-ho, per protestar) contra la sentència del Tribunal Constitucional, sota la pancarta (recordeu que hi va haver una discussió descomunal!) Som una nació. Nosaltres decidim! He remarcat el verb 'recordar' perquè cinc anys no és tant temps. Hem passat de protestar del malviure sotmesos a Espanya a exigir-ne la Independència!

Ara estem instal·lats -som diumenge al matí- en una situació d'incertesa marcada en última instància per la intervenció de Mas a Molins de Rei: llista única amb polítics, llista única sense polítics; més d'una llista... Com serà el “joc” polític a partir del 28S? Quines passes se seguiran per a la concreció de la Independència del Reino d'España... El personal està confús, una mica perdut, fins i tot irritat... I, tanmateix, no podem deixar que s'instal·li el mal averany col·lectiu, aquell sentiment “tan català” de nosaltres no som capaços d'anar units, que ens perden els personalismes: reprenem l'esperança que per a tanta gent es va encendre aquell 10 de juliol de fa no res que va envair tot l'Eixample.

Per tant, tot i a risc de mostrar-me molt simplista, un gosa demanar a la ciutadania que no abaixi ni un bri de convenciment, que cal continuar treballant les estratègies d'Òmnium i de l'ANC i no deixar de treballar per arribar a la gent que encara “va” d'indecís o de malfiat amb la Independència; continuem pensant que tothom hi fa falta, una altra certesa que ha de tombar definitivament les incerteses.

Subscric, com s'ha escrit aquests dies, que els votants ja som a punt; només ens cal l'oferta i la comprarem. Dissabte a Manresa Jordi Sànchez ens anunciava la certesa que hi haurà una proposta perquè no ens podem permetre de fallar en aquest moment històric. Amb el president de l'ANC, la monja Lucía Caram i el “socialista convers” Toni Comín també ens van il·lustrar per treballar per la Independència per l'amor propi -el del “nostre cor”, la monja- i per la Solidaritat, el fill d'Alfons Comín. Tot per l'única certesa viable per al nostre futur: la República catalana.