Aquest dia serà una icona en el futur. Tots reviurem una i mil vegades el nostre 9N: jo vaig votar al Mercader, doncs jo al Pere Vives, o era al Milà?; vaig fer tot el dia de vocal; jo em vaig trobar ... I tantes imatges! La més impactant al meu entendre no va ser l'abraçada de Mas i Fernández, tot i la seva “plàstica” evident; la meva preferida va ser l'aplaudiment espontani i mutu entre components de les meses i els primers ciutadans que acabaven d'entrar al col•legi electoral. Mai no ho havia vist, era com una comunió desitjada, esperada massa temps.

De fet des del 12 de desembre de l'any passat, el 9N i “la pregunta” del referèndum han estat els grans motius que han esperonat la vida política de bona part dels catalans. Pel camí, recordem-ho, hi ha hagut tot de moments i situacions que han aigualit aquell referèndum i que l'han fet perillar fins a l'últim minut, al qual ha arribat en un format molt disminuït amb “l'invent” del procés participatiu. I no només hem vist perillar el procés, sinó que hem patit més d'una vegada per veure com es trencaven els febles acords entre les forces polítiques i se n'anava en orris. Però finalment, tossudament alçats, els ciutadans hem acudit a complir amb el compromís pres des d'aquell 12 de desembre i hem votat contra tots els averanys procedents de les espanyes, les de ponent i la interior, tot i saber que la fórmula de votació no responia als cànons homologats i desitjables.

Els resultats han estat extraordinaris, amb més de 2.3 milions de persones acudint a votar, en unes condicions molt precàries, sense fer servir els canals de difusió públics i propis d'una convocatòria electoral, bombardejats per la malèvola actuació dels poders públics de l'Estat espanyol, patint amenaces des de tots els mitjans de comunicació hostils; i amb els inconvenients de no disposar de garanties electorals, de comptar amb pocs centres electorals ... Tot un panorama que ha estat depassat per la voluntat de la ciutadania.

I ara què? Superada la prova del primer cotó del 9N, vénen tots els dies de després, arriba l'hora de la veritat. Com s'ha dit a bastament, des de l'ANC i Òmnium, el 9N només és el principi d'un procés més o menys llarg fins a la victòria, fins a l'obtenció de la Independència. Des d'ara, doncs, cal continuar esperonant el personal perquè mantingui l'energia necessària per als temps pròxims que, diguem-ho, haurien de ser molt pròxims. Fins ara hem conviscut amb dos tòpics: un, que el govern espanyol i tota la mandanga al seu servei són màquines de fer independentistes i, l'altre, que qui s'hauria pensat fins fa quatre dies que seríem tants els qui volem la Independència. Els dos tòpics, però, no ens asseguren una situació de victòria garantida i, per tant, farem bé d'espolsar-nos-els i tornar a treballar per incorporar més gent a la bona nova de la Independència, per al dia que ens convoquin al “procés participatiu” definitiu, amb caràcter plebiscitari, que respongui als acords de la classe política. I ací volia arribar: hem de traslladar als partits polítics l'exigència inajornable d'arribar als acords necessaris que facin possible el final feliç del procés.

El punt de partida és prou eloqüent: hi ha 15.233 vots a Igualada, 40.238 a l'Anoia, 2.305.000 a Catalunya que parlen molt clar de les aspiracions, som moltes persones que interpel•lem els partits, ara els partits no ens poden decebre.