Ho dic en sentit literal: ja som al Judici. És clar que hi haurà qui dirà que també som en temps d’eleccions i, posats a fer memòria curta, hi voldrà «remenar» la cosa dels pressupostos fallits del govern del PSOE, atesa «la influència» de Catalunya en tota la política espanyola... A mi, tanmateix, em mou i em remou el judici esperat i temut dels nostres presos polítics i en vull parlar.

Sé que comparteixo amb molta gent l’impacte que hem viscut i vivim des de dimarts passat, quan vam veure la nostra gent asseguda en els bancs dels acusats del Tribunal Suprem (TS). Els nostres dirigents polítics, amb els Jordis, que no vèiem des de fa tant de temps, ens han aparegut tres dies seguits hores i hores a la pantalla del televisor i, d’alguna manera, tots hem sentit una sensació d’alleujament motivada per la dignitat que transmeten aquestes dotze bones persones processades per complir amb el mandat del Referèndum de l’1-O. Bé, i els Jordis per la seva actuació pacifista exemplar davant el Departament d’Economia aquell (magnífic!) 20 de setembre.

En tres sessions ja hem vist i viscut molts episodis: el funcionament i l’autoritat del tribunal, l’actuació brillant dels nou advocats defensors i la presentació descarnada de les acusacions i els al·legats indissimuladament polítics dels fiscals i acusadors («... un ataque a la democracia..., a la democracia espanyola»). Sobretot, però, hem assistit a les fervents lliçons d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn que, cadascú a la seva manera, ens han aixecat la moral  tal com s’ha vist en la magna manifestació a la Gran Via barcelonina aquest dissabte passat. Ara seguirem les sessions del TS amb més ganes encara, valorant tot allò que ens hi juguem, començant pel futur dels processats -no ens cansarem de denunciar la ignomínia del procés-  i el de Catalunya; ras i curt: som conscients que som en un moment crucial davant el pla de devastació (mot funest) de Catalunya orquestrat per l’Estat espanyol, avui, amb la instrumentació del poder judicial.

Tot i que  no voldria repetir gaires coses del judici perquè, en bona lògica i per sort, n’hem rebut manta informació aquests dies, m’aturaré en dos «detalls» que m’han atret i vull compartir. El primer, el recullo  de l’entrevista del setmanari La República a Fabio Marcelli, jurista italià, observador internacional al judici: «Em sembla del tot erroni que es vulgui solucionar un problema d’arrels tan profundes de caràcter històric, polític, econòmic i cultural amb un procés penal (...). És la incapacitat de la política de donar una solució adequada al problema català». Eloqüent i concloent. El segon detall encara és més eloqüent, però d’una altra índole: «Secessionism is ruin and war». Això deia una pancarta davant el TS el primer dia del judici. No cal dir que em quedo amb el text de Fabio Marcelli i que el recomano per no perdre de vista la naturalesa del conflicte amb Espanya: no ens reconeixen el dret a l’autodeterminació perquè no som ningú, no som subjecte polític, ens esclafen a la cara. I aquí estem instal·lats els catalans: som una nació i tenim el dret a decidir. Per això és tan important perseverar amb actes de fortalesa com el de la Gran Via de dissabte on, per cert, aquest dilluns 18 de febrer, ja ens hi vam manifestar fa tretze anys pel dret a decidir, quan es negociava un Estatut que ja s’ha vist el «joc» que ha donat. L’altre text, el de la «ruïna i la guerra», que suposadament volia acusar-nos als independentistes com a responsables de tots els mals haguts i per venir, jo els el retorno, als espanyols i unionistes, són ells qui ...

Doncs, sí, ja hi som! Mantinguem-nos ferms i demostrem tantes vegades com calgui el reconeixement pels nostres presos polítics i la defensa de les aspiracions nacionals, com ho vam fer a l’inici del judici amb la concentració davant els jutjats d’Igualada i com ens vam manifestar a Barcelona aquest dissabte. Som-hi! Encara que haguem de conviure setmanes i mesos «barrejats» amb campanyes electorals immundes, carregades pels dimonis espanyolistes, és a dir, contra Catalunya. Ja hi estem avesats.