Hi pensava la nit de diumenge de la Festa Major, després de passar-nos-ho molt bé amb Miquel del Roig a la plaça del Pilar un any més. L'actuació d'aquest mestre d'escola és del tot recomanable per a totes les edats i tots els gustos musicals; hi havia de tot, vull dir de tota condició, on els més actius eren els joves que podíem reconèixer de La Teixidora, dels Moixis, de les colles castelleres convidades de la diada castellera: en fi, un festival! La gresca sana, amb la irrupció estel·lar de la parella de gegants, va presidir tota l'actuació, un regal per als sentits tot i l'austeritat que acompanya el cantant. Però aquí no vull parlar d'aquest cantatot....

En deixar la “nostra plaça” i després de constatar l'animació i també la bona afluència d'un públic actiu a l'actuació de Guillem Albà, a tocar de la plaça del Rei, vam començar a veure molts joves, molt joves certament, a la zona del carrer Esquiladors, on la xemeneia, i a continuació més colles procedents del Passeig amb ampolles i vasos a la mà, del tot absents del que passava a la seva ciutat en aquella hora de festa grossa. No pretenc fer una radiografia del jovent igualadí, per bé que vull córrer a cantar-ne les excel·lències d'un segment fonamental i vull aplaudir la immensa feina revolucionariofestiva de La Collon@da, amb el matalàs impagable alimentat per La Teixidora i d'altres... És a dir el gran paperàs que fa un grup molt important de joves als quals hem d'agrair la dedicació, la imaginació i les grans propostes festives.

La reflexió sobre la importància d'aquesta “fracció” juvenil desafecta de la vida ciutadana no em sembla sobrera en aquests moments que vivim immersos en el Procés de la Independència: de fet, m'entristeix i em preocupa molt veure-hi, sovint en manifestacions festives o cíviques de les que “marquen” la vida d'Igualada, el contrast entre els joves que hi participen i els qui van a contracorrent, literalment, sí: aquells colles de joves capcots que miren -si arriben a mirar- de reüll el que passa sense aturar-se perquè allò no és cosa seva, ni va amb ells.

No descobreixo res si dic que una de les raons de la desafecció del joves envers el món que els envolta rau en el desprestigi d'allò català; o dit d'una altra manera, rau en l'abraçada a allò que ve de l'Espanya que els serveixen els grans mitjans i els poders fàctics: la música, els models, els canals de televisió, la xarxa. Generacions de joves creixen alienes al món català entès des d'una certa ortodòxia, segurament perquè la rebutgen, en tant que rebuig juvenil a la tradició i a l'estatu quo dels grans, ja m'enteneu. Amb tot això el que vull és demanar l'atenció sobre el món juvenil i la importància d'aquest segment bàsic de la societat, que en el nostre cas, en el moment tan crucial que vivim, ens hem d'esforçar perquè se senti que forma part de la societat catalana, igualadina, i que se n'espera molt de la seva participació. Amb la sobirania, amb la República catalana s'hauran d'activar totes les estructures d'Estat i els Joves -que no en són, d'estructura - hauran d'ubicar-s'hi; vull dir que l'acció de la política dels governs i de les administracions han de tenir molt presents els joves en tota la dimensió del “fenomen”. Ja ho veieu, també amb els joves se'ns gira feina.

Aprofito per a aplaudir la tria dels premis de Compromís Cultural d'Òmnium Cultural, no cal dir el d'Antoni Dalmau, però, sobretot el reconeixement de les llibreries Llegim...? i Aqualata, és a dir, el món dels llibres, una parcel·la molt important cap on hem de dirigir els nostres joves, els futurs ciutadans.