Som en temps de militàncies i malauradament encara n'ha de passar, de temps, abans que arribi el dia que als catalans, en llevar-nos al matí, no ens calgui la roba de militància per sortir al carrer a guanyar-nos el nostre pa nacional de cada dia.

Aquest cap de setmana, amb la Mostra de Teatre (quin gran artefacte!), Igualada ens ha ofert un gran paisatge humà on podies distingir a ull nu, sobretot a la plaça de Cal Font, militàncies arreu: polítiques, literàries i dramàtiques i, oh!, miracle, ho vèiem amb tota la naturalitat pròpia d'un país normal... Però, no ho som un país normal, bé prou que ho sabem tots plegats, d'aquí que cal continuar militant, omplint els carrers per la Mostra i tot l'any, inventant estelades i penjant-les, recuperant país i mots arreu, aprofitant que “la ginesta floreix i arreu als camps hi ha vermell de roselles” .

Ara som en el “cicle de Sant Jordi”. Militància lingüística, militància política? Un lapsus d'algú va fer que el títol d'un meu article digués militància política on havia de dir militància lingüística. Pensant en la diada de Sant Jordi hi feia escaure l'adjectiu referit a la llengua perquè, hi deia, encara cal ser bel·ligerant en tot allò referit a l'ús de la llengua. Bé, de fet, el diumenge 7 d'abril, sense anar més lluny, mestres i pares de l'Anoia es van manifestar de manera festiva i contundent alhora a favor de l'escola pública i contra les retallades i la Llei que branda el ministre Wert, una llei del tot adversa als interessos lingüístics i educatius dels catalans. I dos dies després coneixíem una interlocutòria increïble del TSJC (sort que és de Catalunya) que resolia que un alumne pot condicionar la llengua de l'aula. La llengua!

La qüestió és que quan militem pel català tothom s'entén i sap en què es juga els quartos. D'ací l'interès de Madrid a fer tòrcer les nostres polítiques lingüístiques i a considerar casus belli la immersió lingüística a l'escola. I d'aquí la gravetat de la sentència del Tribunal Constitucional quan tombava el caràcter preferent del català a l'Estatut.

La importància de treballar per la llengua catalana és una prioritat inajornable, i ho és perquè ens hi juguem molt. De fet, molts catalans identifiquem la cosa de la llengua amb la de país i, a la fusteriana manera, diem que la llengua és la nostra Pàtria. I és que, al capdavall hi ha la realitat que, de la Pàtria dels catalans, despullada, espoliada des del 1714, gairebé només n'hem pogut mantenir la llengua. D'aquí l'actualitat del celebrat i militant poema “Inici de càntic” d'Espriu quan ens diu que “hem vingut per salvar-vos els mots/ per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Ei!, i per Sant Jordi, el llibre, la rosa i l'estelada al balcó. (Que potser és redundant tot plegat?, doncs, siguem redundants!)