Deixeu-me exposar aquesta mena de reflexió a partir de la presentació del llibre Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, de Xavier Cuadras i Modest Guinjoan, la setmana passada a L'Ateneu d'Igualada.

De fet, en aquest món no hi ha res que sigui senzill i directe i menys encara si tractem de la independència de Catalunya. El moment, jo el veig d'aquesta manera: necessitem la sobirania i és cert que com més va més gent hi ha que conflueix en la idea -les Consultes, el 10J- i, tanmateix, els nostres desigs i convenciments han de superar no pocs obstacles. Sabem que s'haurà de seguir un procés, tots tenim in mente el de Txèquia i Eslovàquia o el d'ara d'Escòcia; i sabem que en aquest procés ens les haurem d'heure amb Espanya, això sí, sense enfrontaments (toquem ferro!) i que, per arribar a l'èxit, haurem de convèncer la majoria perquè tot ha de ser democràtic: tal com estan les coses, em fa que és aquí on ha de raure la dificultat màxima, és a dir, com decantar la població catalana a favor de la causa independentista.

Un altre aspecte, i vaig al llibre de Cuadras i Guinjoan, que hem de comptar és el controvertit factor econòmic que tan bé ens van explicar els professors amb les seves tesis on es deprèn que tenim una via de convicció “segura” a partir dels desavantatges enormes i quantiosos de la submissió continuada amb Espanya. Desavantatges cantats de manera repetida i contundent, per exemple, des del Cercle Català de Negocis, que ens han obert els ulls davant la magnitud de l'expoli fiscal, posat en evidència flagrant amb la publicació de les balances fiscals de Catalunya amb l'Estat. Aquests arguments tothom els han d'entendre i han de ser definitius per decantar incrèduls, personal sord i interessadament ignorant d'allò que passa al seu voltant fins que, ai las!, li toquen la butxaca. Dijous a l'Ateneu, uns quants empresaris semblaven complaguts escoltant les hipòtesis sobre el reeiximent comercial de Catalunya davant un gairebé segur boicot dels espanyols als productes catalans quan tinguem la gosadia de demanar la independència: tot un bon símptoma.

Però, sense voler aigualir res, no hi haurà prou amb les raons econòmiques i, com dèiem, caldrà buscar tota mena de complicitats i aprofitar totes les circumstàncies per guanyar la majoria cap a la independència, considerant que avui hi ha plantejaments polítics que no són “dels nostres” i que s'ha de “tocar” molta gent que mai no vol jugar-hi. No em puc estar de referir-me en el moment que vivim al col·lectiu d'indignats que han decidit organitzar-se davant la crisi i han engegat una lluita que en els fonaments coincideix (no pot ser d'altra manera) amb els postulats sobiranistes, però que n'han nascut orfes, de sobiranisme. Aquests indignats també han de contribuir en un futur pròxim (com ells diuen, ja!) a engruixir les raons que s'han de poder gestionar des d'una Catalunya independent.