Els fets es van precipitar el 20 de setembre. Un dia per recordar, un «dia» d’inflexió, un dia que durarà anys (Ovidi Montllor-Pere Cardús a Vilaweb). El dia va ser frenètic i cada hora ens colpia en saber que havien entrat al Departament d’Economia a la Rambla de Catalunya i es produïen detencions, que la gent es concentrava... La gentada heroica que omplia la Gran Via i la Rambla de Catalunya...  i a Igualada al vespre a la plaça de l’Ajuntament, una gran resposta ciutadana... i a la nit a la Rambla, convocats davant del Foment, una desfilada d’escamots a empaperar la ciutat: els carrers revivien una nit de Reis en temps encara d’estiu, emocionava veure grups de «patges patriotes» repartint i enganxant cartells quan ja era molt tard per tota la geografia d’Igualada. Diumenge, a la marató de tallers convocada per Òmnium a la plaça de l’Ajuntament –de manera simultània a tot Catalunya!- , una gernació de canalla, joves, pares i avis va tornar a ocupar els carrers . Sí, definitivament, el carrer és nostre. I no gens a la manera d’aquell innombrable falangista, ministre franquista i fundador d’Alianza Popular, pare del PP d’ara, que es va fer tristament famós amb allò de «la calle es mía». Els carrers són nostres perquè hi hem portat l’alegria de la vida i la dignitat popular, perquè el poble hi ha baixat a participar –gràcies Estellés!- per defensar la convocatòria del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquell innombrable parlava de la possessió del carrer, però d’un carrer buit, ple de por i de jeeps de grisos i de tanquetes; nosaltres omplim  els carrers d’una gentada alegre, combativa, esperançada a guanyar el futur.

Guanyem els carrers davant l’actuació d’un Estat que ha embogit i s’ha saltat totes les regles del joc democràtic, aixafant la llibertat d’expressió, ocupant mitjans de comunicació i conselleries, detenint persones per «delictes» polítics en ple segle XXI, constrenyent l’actuació d’alcaldes... Com pot ser que el comportament infecte d’aquest Estat que ho estrafà tot no provoqui la resposta de tothom que es vulgui demòcrata!, és gairebé inversemblant l’actitud negacionista de persones i partits que s’ autoqualifiquen  d’esquerres . Com pot ser que intel·lectuals signin un manifest contra el Referèndum perquè hi veuen, diuen, tots de defectes democràtics, saltant-se «el detall» de la defensa de l’autodeterminació de la nació catalana. O com ens hem d’agafar declaracions com la dels socialistes de l’Anoia que, tot i manifestar que no els agrada (per estètica?) el que ha passat a Barcelona aquesta setmana vergonyant, han «manat» que els seus no vagin a votar!

I els Comuns?  Els Comuns de l’Anoia no es defineixen sobre el Referèndum de l’1-O. Això deia AD en el recull de dimarts 12 de setembre. A última hora sembla que s’han adonat de la magnitud de la tragèdia procedent de l’Estat i esperem que estiguin a l’alçada. Fins ara, havien parlat de mobilització, una troballa. A mi m’ha sonat a mirar-s’ho per sobre les espatlles, com si fos massa poc per a ells. I que no em diguin que no estem davant un desafiament – la nostra revolució! – digne d’afrontar per tothom, però més des de l’òptica i la història dels més d’esquerra, dels més revolucionaris: trencar amb qui ens tracta de súbdits, qui ens nega la condició de Nació. Que hi pensin fins diumenge.

Mentre, aquests dies que falten haurem de continuar amatents i trepitjant els carrers. Allò que ens juguem l’1-O s’ho val. I la gent d’Igualada i l’Anoia ho sap: va omplir el recinte en l’acte d’ERC, i també la plaça de l’Ajuntament que va acollir una gernació convocada per l’ANC a escoltar Jordi Sànchez i Ignasi Térmens. Un acte que va comptar amb «l’incentiu» afegit de la maniobra de la Fiscalia espanyola per intervenir els Mossos,  una ració més d’article 155 – sin que se note el cuidado .. El dimecres, el 20 de setembre, el de la nit de reis estiuenca, va marcar el camí a tot el país: des dels carrers i les places, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble! Ara digueu!