Aquests dies de record i celebració (?) dels vint-i-cinc anys dels Jocs de Barcelona 92, s'ha recordat els casos de ridícul viscuts en el recorregut de la torxa olímpica per algunes poblacions, com va ser el cas d'Igualada. Ara, AD en l'edició de juliol en paper, en tractar de la crisi del cinema a la nostra comarca, pot deixar entendre que no hem acabat de sortir de la situació de ridícul que ens trobàvem després d'anys sense cinema...

Posats a parlar de ridículs, el de la persecució d'independentistes ordenada pel gran jutge Garzón, el qui arribà a anar de segon de Felipe González en unes eleccions espanyoles. Aquest jutge va actuar de manera miserable -el pitjor dels ridículs- en ordenar la detenció  contra independentistes: dotzenes de patriotes van ser detinguts, dels quals vint-i-cinc van ser jutjats i divuit condemnats. Enmig dels "fastos" olímpics, molts d'aquells patriotes van sofrir tortures denigrants (oxímoron, ja ho sé). Aleshores el país no va estar a l'alçada i l'èxit olímpic  "necessari" va amagar aquest episodi d'una manera que ara podem qualificar d'averrant. El govern de Pujol va fer un paper galdós com ho demostra l'episodi del tancament del programa L'Orquestra , la famosa tertúlia de Catalunya Ràdio que dirigia el malaurat Jordi Vendrell, arran del programa del 10 de juliol dedicat a denunciar l'operació contra els independentistes. Aquell dia, els tertulians eran JM Terricabras i Pep Murgades i Modest Prats. Justament la setmana passada s'ha emès un programa que ha volgut recordar i reparar aquell estropici.

Aquests dies també passen per davant els nostres nassos -als mitjans, a la xarxa- exemples de ridículs. Al meu entendre ho és, i gros, el comportament dels Comuns i la indefinició davant el Referèndum, amb la cirereta de Pablo Echenique, secretari d'organització de Podemos, que va deixar anar allò de las "cajitas", enfoten-se'n clarament de la nostra determinació de votar. A mi també em sembla d'un ridícul meridià, la posada en escena dels socialistes aquest divendres per anunciar al món que s'ha de recuperar l'Estatut de 2005 i ara defensen que Catalunya és una nació (cultural), que s'han d'atendre les aspiracions dels catalans (sense el Referèndum)... amb la reforma de la Constitució per arribar a la gran Nación de naciones. Ja hi endevineu el nostre paper, oi?.  Per mi: ridículum vitae.

Acabo de manera solemne, amb la bona notícia de la Llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme aprovada pel Parlament amb la "restitució" dels condemnats pels 63.961 processos que els tribunals franquistes van fer des del 1938. Una alegria -massa tardana- veure una llei aprovada per tot el Parlament. I una bofetada  contra el ridícul sideral de l'Estat espanyol que, tot i la Llei de Memoria Histórica que té des del 2007, no havia fet res per anul·lar els processos il·legals del franquisme, ni el del president Lluís Companys...

Doncs això, que, ni a escala municipal ni de país, amb el "programa" tan intens  i il·lusionant que ens espera,  no ens haguem de lamentar de gaires  nyaps i que puguem complir amb la màxima del president Tarradellas  d'anar pel món sense fer el ridícul. Bon estiu i que l'inici de la tardor sigui propici a l'independentisme!